Coronavirus. Capítol 51: 'Espais públics'

Hi ha un recinte davant de casa que té per costum acollir atraccions de fira per Nadal, concerts en dates assenyalades i, de tant en tant, també alguns esdeveniments de marcat caràcter festiu o comercial. La resta, és a dir, els dies o els mesos que no està ocupat és un gran espai obert que normalment no presenta molta concurrència i que se sol evitar perquè resta apartat del poble. Alhora, també, perquè els mosquits i les rantelles ataquen sense pietat les canelles i els braços dels que s’hi aventuren. En done fe. La situació, però, ha fet un gir radical en les darreres setmanes com a conseqüència del llarg confinament al qual ha estat sotmesa la població. I bé siga perquè els xiquets i els pares ja estan més que esgotats psicològicament, o bé siga per la ja famosa i controvertida desescalada planificada pel govern, el recinte, així com els jardins i el passeig fluvial que envolta tota la zona, presenten un aspecte magnífic que a mi, particularment, em recorda aquell altre solar, ja desaparegut, que hi havia davant de ma casa quan jo era menudet. Un antic camp de futbol que solia acollir molts xiquets després d’eixir d’escola, vesprada rere vesprada, enfangats, suats, bruts. Assedegats. Sempre amb algun trinxo en les cames per culpa de les caigudes constants. I no, no és que el recinte que hi ha ara davant de la meua actual casa siga igual, ni de bon tros, però salvant les distàncies se’n pareix un poc. I sorprèn, la veritat, sorprèn. Sorprèn perquè és sensacional veure jugar els xiquets sense mòbils, ni sense aparells, ni sense res que no siga una pilota, o una corda, o uns patins o jo que sé, sense res que no siguen les seues mans i els seus braços, lliures ni que siga per una hora, una miserable hora. Bé està dir, per això, que la situació és excepcional, i també incòmoda, és clar, per l’obligat distanciament físic que imposa un virus encara per controlar, però ja va bé, ja, aquest retorn al passat més bonic, a aquell que tenia els grans espais encara per urbanitzar com a enormes patis de joc, sense incomoditats, ni modernitats, ni pors, ni res de res. Em ve a la memòria, per tot, un conte magnífic de Gianni Rodari en què els tramvies, els autobusos i els cotxes han estat suprimits per complet d’una ciutat com a conseqüència d’un invent meravellós que es diu la vorera mòbil. Diu el conte que els vellets ho han aprofitat per a ser-hi transportats una vegada s’han cansat d’estar-se en els jardins públics i que els xiquets, evidentment, han ocupat els carrers per a jugar. Quan un guàrdia, a més a més, intenta requisar-los la pilota amb què juguen, ells mateixos li posen una multa... I tot i que en la societat dels nostres dies estem molt lluny d’implantar voreres mòbils i de posar denúncies a la policia, potser arriba el dia, després de tot açò, que s’hi produeix el miracle i que algú més que els quatre de sempre s’adona que el progrés, i la seguretat ciutadana, i la tecnologia i no sé quantes martingales més no sempre són satisfactòries. Només amb això ja hauríem avançat un poc...