Coronavirus. Capítol 32: 'Platges tancades'

La imatge és brutal. I no me l’acabe, certament. A grans problemàtiques, mesures dràstiques. I alguns ajuntaments, com és natural, no podien quedar-se enrere. No podien, de fet, actuar de cap altra manera tenint en compte els efectes col·laterals d’aquesta pandèmia devastadora que no mira pèl ni fa distincions polítiques, ni geogràfiques, ni de classe, ni de res de res. Món global, crisi global. La mar, per tant, clausurada. Amb barreres, amb grans esculls que tanquen el pas del trànsit rodat i també amb muntanyes de terra que eviten qualsevol altre tipus d’accés. Tot siga per evitar qualsevol temptativa descontrolada d’aquells que han arribat a su playa querida a donar exemple i que no van més enllà del fin de semana o del veranito en el Levante español. En fi. Su querido Levante, su playa,... perquè els forasters que a casa venen i de casa ens trauen l’anomenen així: la playa. I no la mar. Això mai. Però independentment d’això, tot fa indicar que la mar respirarà alleujada aquest estiu. I que presentarà un volum de turistes similar al que hi havia per aquestes latituds abans dels anys 50 del segle XX. És a dir, zero. Tot un privilegi. I tot un descans. Ara falta que no ens deixen accedir tampoc als oriünds, cosa que no m’estranyaria gens considerant el panorama i la dependència que alguns governants mancats de gràcia solen manifestar cap als desitjos, les dèries i les enveges procedents de la capital del regne. Si em toquen a mi, ens toquen a tots!, pareix ser el seu lema. Però que ens deixen en pau, ja, home. Perquè per primera vegada en la meua vida, i en la de molts altres valencians que no han conegut com era aquest territori temps era temps, ens trobem a les portes de viure una temporada estival —perquè els forasters diuen això: temporada estival!—, sense turistes i sense aglomeracions, sense barbacoas ni botellones. I també sense festivals. Un estiu romàntic es podria dir. I amb tota la immensitat de la mar als nostres peus. Una oportunitat històrica que no s’ha desaprofitar perquè ves a saber tu quan tornarà a passar una cosa així si no és amb una altra pandèmia. L’últim tren, de fet, per reenganxar-nos al nostre entorn i per estimar-lo com mai no hauríem d’haver deixat de fer-ho. Potser també sense ingressos, això és cert, però què en farem. Sempre plou quan no hi ha escola! Així són les coses. I ho lamente pels qui exploten el nostre litoral sistemàticament a fi de perpetuar un model de progrés que no se sosté i que és discutible. Molt discutible. Ara i adés. No sé. Alguns podrien valorar, en aquest sentit, fins a quin punt s’han comés excessos en la costa mediterrània, per dir-ho suaument. I ben mirat, alguns també podrien valorar el fet de començar de zero, o tot plegat la necessitat imperiosa de canviar d’una vegada per totes les polítiques destructives i urbanitzadores que assetgen aquest raconet del país des de fa temps immemorials. Jo mateix, per això, he crescut enmig d’aquesta filosofia del turismo de sol y playa. I no conec una altra cosa. Així que més raons encara! Perquè d’igual manera que en l’últim temporal anomenat Gloria, hi hagué qui plantejà no reconstruir passejos marítims arrasats per la borrasca, també després d’aquest estiu que s’albira lliure, net i solitari, hi haurà qui propose allunyar-nos del fet de créixer i progressar desmesuradament a costa de carregar-nos del tot una de les poques coses que ens identifiquen com a poble: la mar. No es perdrà res si els escoltem...