Coronavirus. Capítol 25: 'Setmana Santa'

En condicions normals, mai no haguera dedicat ni una sola línia d’aquest espai tan personal a parlar de la Setmana Santa. Mai. Perquè si alguna cosa tinc clara, a banda de la fidelitat cap a la meua llengua materna, és també l’aversió que sent cap a tota mena de litúrgia religiosa o culte cap a Déu. I això que estic batejat. A la força, és clar. I això que en el seu dia també em van fer prendre la comunió. Per allò de les convencions, supose. I això que és tal la indiferència que em sobrevé quan em parlen de catolicisme i romanços derivats que ni tan sols he volgut perdre mai el temps apostatant o enviant a fer punyetes tota aquesta quadrilla de bisbes i retrògrads mentiders que continuen xuplant de l’erari públic i considerant-me un més del seu ramat de cristians apessebrats. Perquè, és clar, si no m’equivoque, que no, jo mateix encara forme part d’aquesta llista celestial que en el meu poble, Sagunt, agrupa tots els devots –homes només, dones ni pensar-ho!- sota la protecció de la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. Ai mare. Però sí. Així és. Ho confesse. I supose que per això, cada any, per aquestes dates, se’m regira l’estómac. La diferència, tanmateix, és que enguany la famosa i protegida Setmana Santa saguntina no se celebrarà. I això, malgrat que ja he deixat ben clar que a mi la falsedat de tot plegat no m’abelleix ni encara que me la regalen, doncs tampoc és un fet que m’alegre especialment. Perquè tal dia com avui és Dimecres Sant i al vell Morvedre deuria celebrar-se la processó del Silenci, una processó en la qual tantes vegades vaig participar fins que vaig tenir ús de raó. I perquè, en part, només en part, és l’única festa en el meu poble que aconsegueix traure la gent al carrer, que també té pecat la cosa. Ni les festes patronals, ni les falles, ni els bous ho aconsegueixen. Així de patètic. I en ple segle XXI, a Sagunt, l’única cosa que mou en massa la població és la Setmana Santa. Veges tu. Per això mateix he escrit avui tot aquest patracol. Perquè, almenys durant uns dies, a Sagunt, hi ha, o més aviat hi havia, un poc de vida popular, cosa que sempre és d'agrair en els pobles apàtics i meninfots. Perquè d'alguna manera o altra desprèn identitat, identitat religiosa, a tot estirar, però identitat al cap i a la fi. Enguany, però, ni això, així que ja em direu si aquest confinament és seriós o no. Molt més del que jo em pensava en un principi. Ni processó del Silenci, ni tambors pels carrers, ni pujada al Calvari, ni Natzaré, ni processó de Divendres Sant, ni Veracreu, ni res de res. Tots a casa i muts. Un poc trist. O molt, segons les informacions que m'arriben des de la capital del Camp de Morvedre. I l’any que ve més. No debades, la bondat del Nostre Senyor és perdurable i infinita...