Coronavirus. Capítol 24: 'The deer hunter'

Anit, mentre tots dormien, quan un altre dia d’aquesta quarantena infame cloïa definitivament donant pas al silenci inquietant que impregna tot l’ambient, la vaig tornar a veure. De bell nou. I res va aconseguir que em dormira, amb els ulls clavats davant del televisor: ni les tres hores de metratge, ni tampoc les escenes que en un principi semblaven llargues però que, en realitat, se’m feren curtes, com sempre per altra banda. Tot un clàssic això. Em sol passar cada vegada que veig aquesta pel·lícula. Una pel·lícula eterna i efímera, al mateix temps. Una pel·lícula sensacional, de fet, de les meues preferides. Dramàtica, sí, però per damunt de tot una història d’amor i, sobretot, també, un cant a l’amistat. The deer Hunter, que en castellà fou traduïda com El cazador, del director Michael Cimino. Tendresa, tensió i tragèdies personals. I de fil conductor la història de tres amics que treballen a una fàbrica d’acer situada a Clairton (Pennsilvània) i que s’allisten a l’exèrcit per anar a la guerra de Vietnam. Herois de la pàtria mai convenientment reconeguts. Però el que en un principi són només dubtes: tornarem? no tornarem?; a poc a poc es van transformant en un torrent de certeses de conseqüències insalvables per als tres, no debades la seua vida ja no tornarà a ser la mateixa una vegada conclòs el seu periple pel conflicte bèl·lic, per bé que el treball, les cerveses i les caceres de cérvols i cabirols per les muntanyes els servisquen de via de desconnexió. I així doncs, el seu dedins particular acaba dibuixat a la perfecció: un, el fort, torna de Vietnam d’una peça, sí, però psicològicament esgotat i turmentat; un altre, el feble, torna fet a miques i és reclòs en una residència de veterans de guerra; i l’altre, això és l’intel·ligent, no torna, directament. Roman a Vietnam jugant-se la vida amb aquest joc macabre de la ruleta russa, guanyant quantitats indecents de diners. És clar que això no és res. Entremig, hi passen moltes altres coses. Un inici magnífic. Un cos espectacular. I un final que almenys m’ho pareix, dels més durs i alhora dels més bonics que haja pogut veure mai, sempre ben acompanyat per una música d'Stanley Myers que ens condueix, paradoxalment, cap a tots els conceptes enfrontats a la pel·lícula: la tristesa i l’alegria, el drama i la comèdia, la felicitat i el plor. Una obra mestra, de les meues preferides, insistisc. Sens dubte. Així que mireu-la si podeu ara que els dies es fan més llargs i la quotidianitat roman confinada entre les quatre parets de les nostres llars. Us la recomane fervorosament.