L’altre dia client fashion model d’una perruqueria, avui un
cadàver. I demà, doncs ja veurem. Ves tu a saber! De moment, tocades les tres
setmanes justes de captiveri forçós, quan les manualitats ja han complit de sobres el
seu paper i ja han començat el seu camí imparable cap a la decadència més
absoluta, aquest n’és el balanç pel que fa a les altres activitats: un saló de bellesa improvisat en el bany, amb
potatges i colònies de diferent pelatge i condició escampades per terra o per tot arreu del
meus cos; i un escape room físic i
real, portat en viu al bell mig de ma casa i convertit en l’excusa perfecta per
a deixar córrer la sang postissa per les meues galtes i veure’m disfressat de
científic pertorbat i, finalment, assassinat. Tot molt tètric i molt macabre,
ho sé. Però molt divertit, també, això sobretot. Ara entenc la dèria per aquestes
aventures majoritàriament virtuals que no sols causen furor entre el jovent per
allò que en diuen l’oci alternatiu, sinó també perquè han aconseguit fer-se un espai
primordial en les prestatgeries on abans hi havia, -i hi ha, encara-, els jocs
de taula més clàssics, amb moltíssimes propostes ben interessants que rememoren les aventures gràfiques procedents del rol que tant arrasaren en la dècada
dels anys noranta. Terreny per a friquis, com se sol dir. Però friquis o no, el
realment important ara i ací, és que avui aquesta clausura obligada de
vint-i-quatre hores que és resultat directe del maleït coronavirus que ens assetja, no ha pogut
amb nosaltres. Tot al contrari, ha estat derrotada amb escreix. Perquè no ha
estat solament el joc en si, que també, sinó que hi hagut
tot un ritual previ de preparació de pistes i de confecció de les endevinalles, amb un guió prèviament planificat dirigit a mostrar
un camí a través del qual els participants, que eren la meua Cris i el meu
Martí, pogueren eixir vius de l’habitació dels fets. Del room, si més no. Aleshores, jo m’he posat en el paper.
Perquè tot havia d’eixir segons el pla. I he trobat útils objectes que ja no ho
eren, i m’he posat una bata ensanguinada de cap a cap que he trobat en el calaix, de l’últim
Halloween, segurament. I m’he quedat estés a terra, fent-me el mort, mentre el
meu menut cridava de terror acompanyat de sa mare; mentre una zombie, que era la meua filla major,
romania amagada baix del llit tot esperant a eixir i mossegar. A mossegar! -Afanya’t
mami, afanya’t, cridava Martí. -No, per favor, no, deia mentre llegia una pista falsa. -Ací, ací... Fins que al
remat, tot ha quedat resolt. La zombie
només volia aigua. Només això. Com també volia que continuara el joc. Però això serà un altre dia, evidentment. Perquè aquesta és l’altra.
Més, i més, i més... Una vegada s’obri la caixa de les disfresses, i els
maquillatges, i el teatre, ja no hi ha marxa enrere. I això és
molt bo, crec jo. Però, és clar, tampoc sé fins on em farà arribar. De client de saló de bellesa a personatge d’escape room... En fi. Reptes de la quarantena, sens dubte.
Adrenalina pura, bona idea, i molt recreativa! Prenem nota... Ah ! I la foto, dramàticament divertida 😀
ResponElimina