Coronavirus. Capítol 19: 'Tres setmanes'

L'Albufera i el Palmar tenien aquell dia

un ambient enrarit. Foto: Pablo Torrentí

I si tornem la vista enrere , ja fa gairebé vint dies que es va decretar l’estat d’alarma. Vint dies. Tres setmanes. Tot un món. Un món volàtil, per cert. I frenètic, també, molt frenètic, tant que costa creure com ha canviat el curs dels esdeveniments en un espai tan breu de temps. Però la realitat és que a penes fa tres setmanes aquest raconet del país es trobava encara a la vora de l’ensopiment anual de les festes falleres, perplex, sobretot, perquè en efecte havia passat allò que ningú mai de la vida s’haguera pensat que poguera passar-hi: la seua suspensió. Marededéusinyor! La suspensió total de les falles! Veure per a creure. Tanmateix, així era, malgrat ser dijous, malgrat no haver entrat encara en l’estricta setmana de festa catàrquica que cada any envaeix els carrers valencians de pólvora i despropòsits de diferent pelatge i condició. No tocava, enguany, no tocava. No. I encara així ningú va poder evitar, o no va voler, que les hosts madrilenyes arribaren en estampida a les costes mediterrànies i s’establiren en els seus refugis marítims, allí ben encauats, amb la cara ben alta i dient allò que nosotros también corríamos peligro de que cerraran Madrid. Doncs bé. Ningú va tancar Madrid. Ningú. Una comunicació fluïda, la nostra, amb la capital del regne. A-3 sempre gratuïta, com l'A-7, de veres que sí. Germandat absoluta entre el centre de l’imperi i el servil i assimilat Levante español! Perdoneu, però ho havia de dir. I aleshores arribà divendres i ja tots campaven per ací, recorrent camins dubtosos per la mar que hi havia al costat del meu centre de treball. I jo aquell dia encara vaig fer classe a l’institut. I en acabant, me’n vaig anar al Palmar, on havia quedat amb uns alumnes a esmorzar i fer-hi una volteta, primer pel poble, i ja després per l’Albufera, en la barca de Robert, oriünd simpatiquíssim que ens rebia un poc contrariat per les cancel·lacions que els turistes li feien arribar minut rere minut. -Ale, uns altres que cauen, no sé on mos durà tot açò, no sé..., deia. I, mentrestant, allí estàvem nosaltres, que n’érem quatre, només quatre: tres alumnes i un professor. I ell com a guia, Robert San Canuto Estevens, fenomenal, un guia fenomenal, que ens explicava, com només els del Palmar ho saben explicar, tot allò relacionat amb la formació de la llacuna per excel·lència d’aquestes terres, i els seus usos i costums, i tot en el parlar característic d’aquesta illa coneguda com la Venècia valenciana. Un privilegi, certament, però un privilegi enrarit per tot el que havia d’arribar. Ai mare... I és que quan el

Tot estava ben disposat a la mar, quan de sobte...

passeig en barca va acabar, amb el meu dedins confiat perquè la quarantena tal com la coneixem avui, no s’albirava encara en les rodes de premsa del govern, me’n vaig anar a un altre racó de mar, al meu, a Sagunt, a escriure, a confinar-me voluntàriament durant tot el cap de setmana. I allí estant, vaig parar atenció a la ràdio i, tot seguit, vaig espantar-me per primera vegada. I per a desemboirar-me, vaig acostar-me a vora mar, on hi havia uns pocs caminants, on hi havia també un intrèpid surfista agafant la cresta de les ones, vestit de neoprè i confirmant la fredor de tot plegat. Ambient enterbolit. I estrany. I quan vaig tornar a casa, vaig engegar de bell nou la ràdio, sense haver escrit ni una línia del que volia haver escrit. I vaig ser conscient que ja no res anava a succeir segons els plans previstos sobre el paper. Perquè me'n vaig tornar a casa, a Alzira. I vaig abraçar les meues criatures. I la meua dona. I vaig telefonar mos pares, que estaven fora. I alguns amics, que tampoc creien el que passava. I a l’endemà, es va decretar l’estat d’alarma. I ja no res va ser igual que el dia anterior, i que l’altre, i que l’altre. I aleshores, vaig deixar a mitges el meu projecte personal i vaig començar amb aquest dietari. I tot això i allò... Tres setmanes. Tres setmanes. I el que queda.