De nou, el miracle!

L’any 1992 jo tenia tretze anys i la veritat és tot el que s’esdevenia al voltant del Barça m’afectava profundament. Per això, quan aquell jugador baixotet i aguerrit que es deia Bakero va enlairar-se per damunt d’aquelles torres alemanyes del Kaiserslautern i va marcar amb el cap un gol impossible i en l’últim minut, no vaig poder reprimir l'esclat d’alegria ni els crits desaforats. Perquè certament, allò no va ser un gol, sinó un miracle que guarde gravat a foc com un dels records més bonics que m’ha regalat el Barça en els darrers vint-i-cinc anys.

Després d’allò, clar, vingué el gol de Koeman a Wembley. I la primera copa d’Europa, i fet i fet l’inici d’una època gloriosa que tingué en Pep Guardiola i en el gol d’Iniesta l’any 2009 un altre dels moments àlgids i inesborrables de la història recent del Barça. Em trobava jo aquell dia al bar del meu amic Ferro, a Tavernes de la Valldigna, i puc assegurar que aquell gol contra el Chelsea, també en l’últim minut i aconseguit per un altre jugador baixotet, fou una catarsi col·lectiva on les abraçades, els besos i els crits eufòrics sorgiren de l’ànima més profunda de cada un dels presents, que n'èrem molts, certament. I al remat, aquell any, el Barça tornà a guanyar una altra copa d’Europa. La tercera.

Tot ho recorde ara, tot just després de viure un altre gol històric i en l’últim minut, tot just després de tornar a emocionar-me amb un Barça destinat al romanticisme crònic. 6-1. Tres gols seguits en els últims cinc minuts. Neymar i, sobretot, Sergi Roberto, un jugador de la pedrera. Perquè remuntades així, tan agòniques i tan tenses, només estan a l’abast d’un club que, definitivament, és més que un club. Som i serem, en definitiva. Un tercer miracle. El miracle! L’heroïcitat. I de nou, els comentaris afònics del mestre Puyal, i els records tendres del meu passat com a culer fidel. I Cruyff, el gran creador, el mite. I també tota la resta de coses que malgrat els daltabaixos emocionals que comporta ser del Barça, confirmen que la sisena copa d’Europa ja és més a prop. I aleshores, aquells que tant lladren perquè no és el Madrid qui protagonitza aquestes gestes hauran de callar. I menjar-s'ho. I tot.

http://www.weloba.cat/audio-la-narracio-de-puyal-del-6-1-deu-es-blaugrana