CONFESSIONS D'UN CULER DEFECTUÓS, Sergi Pàmies (ed. Empúries)
Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al
mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós
que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo
també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és
necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per
la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit
per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment,
un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines
que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes
curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha
recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit
per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries
associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus
partits històrics. Després de llegir aquest Confessions
d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja,
que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix
al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està
destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de
reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir
amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció
entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els
aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un
temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb
mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és
propi i de ningú més. I que continue sent així...
Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al
mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós
que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo
també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és
necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per
la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit
per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment,
un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines
que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes
curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha
recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit
per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries
associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus
partits històrics. Després de llegir aquest Confessions
d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja,
que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix
al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està
destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de
reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir
amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció
entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els
aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un
temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb
mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és
propi i de ningú més. I que continue sent així...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada