Caixó

La controvèrsia ha arribat fins i tot a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, com en un intent de donar cabuda a tots els doblets lingüístics amb capacitat de donar pel sac a tots aquells que s’hi examinen. Tanmateix, la realitat és que els conceptes caixó i calaix designen realitats diferents, ja que mentre l’un, calaix, fa referència al receptacle mòbil d’un moble, com ara el d’una tauleta de nit; el caixó, almenys per aquestes terres, sempre ha fet referència a una caixa rectangular que s’utilitzava, i s’utilitza encara, en el camp a fi de dipositar la collita corresponent, sobretot taronges, el cítric per excel·lència d’aquesta part de la mediterrània. El matís, no obstant això, i el vertader motiu d’aquesta entrada, n’és un altre. I és que ara ja no se’n veuen, de caixons de fusta, substituïts per complet pel frenesí del progrés i per materials més funcionals i barats com ara el plàstic, potser també més resistents, però sens dubte mancats d’aquest aspecte ancestral tan feréstec i tan evocador. Avui, per això mateix, els caixons de fusta ja formen part de la rèmora del record, associats a aquell passat no tan llunyà on el camp era la realitat diària, arraconats i deixats perdre entremig del silenci d’alguns magatzems, menjats majoritàriament pel corcó de la fusta i supervivents, malgrat tot, en algunes botigues que posen en valor la qualitat dels productes de l’horta valenciana, també en aquells altres establiments que tenen gust per les coses antigues, com si es tractaren alhora d’un reclam publicitari. És curiós, en aquest sentit, que el caixó siga ara un d’aquests objectes que ens resistim a tirar pel seu valor sentimental; que siga, de retruc, un dels objectes que es guarden en el ‘calaix de sastre’ d’algunes cases, és a dir, l’espai on es guarden records, joguets i tota classe d’objectes que un no sap ben bé on col·locar. El caixó dins del calaix, sens dubte, un divertit joc de paraules.