Cinemes X

De cinemes X en queden pocs, aquesta és la veritat. I, pel que es veu, han deixat enrere els seus dies de glòria i esplendor. Tanmateix encara perviuen, són part de l’entramat d’algunes ciutats, València per exemple; i continuen oferint pel·lícules d’alta volada. De fet, només cal observar la cartellera, digna d’estudi, sobretot des del punt de vista lingüístic, per desgràcia en castellà. No costa massa imaginar-se el perfil de gent que freqüenta aquests espais o el tipus de motivació que s’hi cerca, però ben mirat, tampoc deu ser res de l’altre món. Gent anacrònica, si de cas anònima i un pèl decadent, però gent de carrer; en certa mesura, resistent a l’avanç d’alternatives paral·leles als temps que corren, tan diferents a aquells on no era tan fàcil contemplar intercanvis de fluids i tòtems a punt de rebentar. Siga com siga, sempre amb discreció. I avui encara més. Tot i això, les preguntes són obligades: qui va avui als cinemes X? Són instal·lacions rendibles? Per a molts, independentment del que s’hi puga dir o pensar, ens queden les imatges d’aquella mítica pel·lícula anomenada Taxi Driver, on Robert de Niro, un taxista addicte a la pornografia, acudeix sovint a aquestes sales, sempre entremig d’una atmosfera tèrbola, sòrdida i carregada de fum, amb pocs i fidels espectadors atents al discórrer de les escenes que projecta la pantalla. Realitat o ficció? Caldria comprovar-ho. En qualsevol cas, les sales X ja formen part del passat, d’uns costums mal vistos ara i adés que, per bé que es troben en procés d’extinció, conviuen encara en aquest present banal farcit d’una hipòcrita pulcritud.