Reixes

Doncs sí, en aquest espai mancaven les reixes, les nostres reixes, no aquelles que delimiten els espais on la gent s’agombola, sinó aquelles altres que caracteritzen les façanes de les llars més típiques d’aquest racó de la Mediterrània. Reixes llargues, altes, de ferro, convenientment ornamentades en alguns casos, de color plata o negre; reixes al cap i a la fi que protegeixen les finestres de les habitacions interiors que donen al carrer i que formen part indissoluble del mobiliari urbà, revisades i repintades d’any en any pels seus propietaris de la mateixa manera que la resta d’elements que conformen les cases antigues, les conegudes com a cases de llaurador, valencianes, d’una mà o de dues. En tot cas, indispensables en aquells pobles on se celebren bous al carrer amb certa assiduïtat, allà on els amos corresponents lliguen escales o banques perquè la gent s’enfile en cas d’extrema necessitat. Recorde, per això, que quan jo era xicotet i mon pare em portava als bous del seu poble, les reixes eren un dels principals atractius que mantenien la meua atenció. Al marge d’aquelles que tenien falcada una escala, hi havia d’altres que només tenien unes cordes despenjades des del balconet superior, i algunes altres ni això. Els bous, que de tant de ser correguts pel pobles, no tenien ni un pèl d’innocència, podien passar-se una bona estona al seu costat, pacients i conscients que pujats a les reixes, hi havia aficionats poregosos i alhora desitjosos de veure’ls desaparéixer. Era realment divertit, sobretot en aquells casos on el foc dels bous embolats gairebé cremava els culs dels qui aguantaven estoicament pujats a dalt del tot. I no és que ara no hi haja bous embolats que donen peu a aquestes anècdotes, res més lluny de la realitat. És que avui, en termes generals, les reixes només compleixen una funció estètica. I això en el millor dels casos. Moltes perviuen entremig de dubtoses normatives urbanístiques i han estat canviades o reinterpretades amb certa coentor; i altres, simplement, han desaparegut. Curiosos moviments, al capdavall, que demostren, una vegada més, la facilitat que tenen els habitants d’aquestes terres per esborrar el seu passat més immediat.     

CAMINS AL SUD

Coberta del llibre publicat per
l'editorial Germania d'Alzira

Ara que el gran dia ja ha passat i que comence a veure les coses amb certa perspectiva, em pregunte què em depararà aquesta obra que porta com a títol Camins al sud, quins comentaris suscitarà, quanta gent la llegirà, si agradarà, si causarà polèmica, si passarà desapercebuda… Conscient que visc en un país on la literatura escrita en català té els seus problemes i les seues pròpies restriccions, fins i tot hi ha gent que diu que té els dies comptats; per fi ha arribat l’hora de posar-se a treballar pel que he desitjat des de ben menut, per la meua pròpia obra, per allò que un dia vaig decidir que seria i per allò que vull continuar sent, una persona arrelada, simplement, només això, una persona conscient de pertànyer a un territori i conscient de pensar, parlar i escriure en una llengua anòmala, considerada poc més que un dialecte de rucs pels més distingits representants d’aquesta societat. Ha arribat l’hora. I no pense parar. Camins al sud no és només una obra de ficció, no és només la història d’un professor superat per les circumstàncies que envolten l’actual sistema educatiu valencià; és, en gran part, la història d’aquell xiquet que volia ser escriptor, és la història de tantes i tantes vesprades segut cara a una pantalla, a un simple bloc de notes, a un paper i a un bolígraf. Per tot, espere que us agrade, que en gaudiu com correspon, que sigueu crítics, que us rigueu, que comproveu com és de dur enfrontar-se dia a dia a una realitat com la del nostre país, el País Valencià. En aquest costumari sempre tindreu una finestra oberta per fer-me arribar les vostres més sinceres i respectables opinions. Les esperaré amb impaciència fins que la literatura ens torne a reunir al voltant d’una taula o d’un carrer del meu poble, Sagunt; fins que la literatura ens torne a mostrar el camí que algun dia recorrerem tots plegats. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible.

Amb el meu amic del poble, Arnau, encarregat
de dissenyar la portada del llibre Camins al sud.

Cinemes X

De cinemes X en queden pocs, aquesta és la veritat. I, pel que es veu, han deixat enrere els seus dies de glòria i esplendor. Tanmateix encara perviuen, són part de l’entramat d’algunes ciutats, València per exemple; i continuen oferint pel·lícules d’alta volada. De fet, només cal observar la cartellera, digna d’estudi, sobretot des del punt de vista lingüístic, per desgràcia en castellà. No costa massa imaginar-se el perfil de gent que freqüenta aquests espais o el tipus de motivació que s’hi cerca, però ben mirat, tampoc deu ser res de l’altre món. Gent anacrònica, si de cas anònima i un pèl decadent, però gent de carrer; en certa mesura, resistent a l’avanç d’alternatives paral·leles als temps que corren, tan diferents a aquells on no era tan fàcil contemplar intercanvis de fluids i tòtems a punt de rebentar. Siga com siga, sempre amb discreció. I avui encara més. Tot i això, les preguntes són obligades: qui va avui als cinemes X? Són instal·lacions rendibles? Per a molts, independentment del que s’hi puga dir o pensar, ens queden les imatges d’aquella mítica pel·lícula anomenada Taxi Driver, on Robert de Niro, un taxista addicte a la pornografia, acudeix sovint a aquestes sales, sempre entremig d’una atmosfera tèrbola, sòrdida i carregada de fum, amb pocs i fidels espectadors atents al discórrer de les escenes que projecta la pantalla. Realitat o ficció? Caldria comprovar-ho. En qualsevol cas, les sales X ja formen part del passat, d’uns costums mal vistos ara i adés que, per bé que es troben en procés d’extinció, conviuen encara en aquest present banal farcit d’una hipòcrita pulcritud.

Bausset, descanse en pau

Una de les tantes imatges que aquests
dies sovintegen per la xarxa

Mai no ha estat costum d’aquest espai penjar banderes ni missatges literals de caire reivindicatiu, però per primera vegada, i cal insistir, per primera vegada, aquesta norma no escrita serà violada. Ha faltat Josep Lluís Bausset, un home de profundes arrels populars compromés eternament amb el País Valencià, potser la terra més menyspreada i atacada d’entre totes aquelles que conformen aquesta entelèquia lingüística i cultural anomenada Països Catalans. 102 anys. Un home respectat i venerat que impartia càtedra i saviesa allà al seu poble d’adopció, L’Alcúdia, en ple cor de la comarca de La Ribera del Xúquer. Un home a qui fa cosa de dos anys se li van retre multitud d’homenatges com a mostra d’agraïment per la seua estima autèntica i infatigable al país que el va veure nàixer. Un prohom que sovint es deixava veure pels racons més selectes d’aquestes contrades, el trinquet de Pelayo de València, per exemple, des d’on cada dissabte escrivia la seua crònica per al diari Levante, Impressions d’un aficionat, sempre en català. Allí mateix, al bar del trinquet, me’l vaig trobar un dia. Jo portava un llibre en format de conversa dirigit per Santi Vallés, Converses amb l’home subterrani, ed. Tàndem; i li vaig demanar que me’l dedicara. El llibre m’havia encisat, aquesta és la veritat. I a pesar de les dificultats d’oïda que Bausset presentava i de les reticències que els homes d'edat avançada mantenen cap a certes martingalades, va consentir-hi. Em va preguntar a què em dedicava, a la qual cosa va respondre: això està molt bé. Era, i continue sent, professor de valencià. Després estampà la seua dedicatòria, amb el toc característic de les persones amanides pel sabor arcaic de la nostra llengua: A Sergi Durbà, que ha tingut la idea de què li’l dedicara, el que hi faig amb molt de gust. Josep Lluís Bausset, sempre agraït. Descanse en pau.

Furgadents

Furgandents dels anys seixanta preparats
per a menjar esclata-sangs

Partint de la base que la idea dels furgadents reciclables és fastigosa, sí que convindria aclarir que el costum ha existit i que, d’alguna manera o altra, continua existint. Evidentment, no es tracta de compartir tal producte, -no penseu malament!-, però sí de reutilitzar-lo, com si així es retera homenatge als homes rudes d’aquestes contrades la imatge més poderosa dels quals és aquella on apareixen amb un furgadents entre les dents. Un bon aliat per evitar caure en la temptació d’encendre’s un cigarret, després de tot. I ben mirat, també, un bon estri per assaborir un dels aperitius més abellidors d’entre tots els que se serveixen per aquest racó de la Mediterrània, els caragols. Això per no parlar de les olives, fidels companyes de les barres de bar. Avui, tan fins i moderns que s’han tornat alguns, pareix que els furgadents formen part d’una vella relíquia només apta per als pobletans, però en qualsevol cas aquests palets allargats de fusta, plans o redons, continuen sent efectius, si de cas un dels detalls més característics dels antics bars populars, aquells on acudeixen encara els senyors de got i ganivet a esmorzar i fer-se el café, la copeta i qui sap si alguna cosa més. Llàstima, per tot, que hagen desaparegut ja les antigues escopideres, allà on els més afectats per la congestió i la ingesta de licors variats, dipositaven els seus escatològics gargalls. Costums d’abans, en qualsevol cas. Costums que, ara per ara, es veuen plasmats en els furgadents, l’únic supervivent d’una època on els bars encara eren bars i no passarel·les de moda amb parcs infantils de dubtosa utilitat pedagògica. Quanta mediocritat!