Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.  |
| Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt |
No l'havia sentit mai, l'expressió, molt gràfica. A la meua comarca se sol dir "cambra", tot i que a la casa d'Alcoi en què vivia de xicotet, a aquest espais de baix teulada els deiem "porxis".
ResponEliminaSupose que "cambra" és més coneguda. Aquesta expressió jo només li l'havia sentida a mon pare, que és de Puçol; i a l'escriptor del llibre que cite, que també és d'allí. Darrerement, l'he sentida en boca d'alguns veïns de la subcomarca de La Vall de Segó, al costat de Sagunt. Potser ens trobem davant d'un dialectalisme propi de L'Horta, del Camp de Morvedre i, per extensió, dels pobles i comarques situats al nord de València. Potser. Només és una hipotesi.
ResponEliminaA l'Olleria també diem Daltdemésamunt.
ResponEliminaM'alegre. Sempre és bo saber que, malgrat tot, la llengua és encara bastant uniforme.
ResponEliminaQuè curiós, no l'havia sentit mai, però m'agrada molt l'expressió.
ResponEliminaJo l'he usada desde que era ben petita i encara la utilitze
ResponElimina