Circ de Nadal

És una tradició quan arriba a Nadal, però no per això deixa de ser també un vestigi, una empremta d’un passat no massa llunyà que continua viva a pesar dels molts perquès que sobrevolen la seua nòmada existència. Tanmateix, els circs, d’igual manera que les fires d’atraccions, encara perviuen. No sense certa polèmica, és cert, però continuen, carregant amb la rèmora que suposa la inseguretat per una banda i la utilització i conseqüent domesticació forçosa dels animals que s’hi utilitzen per una altra. D’un temps ençà han sorgit algunes reeixides alternatives, com és el cas de l’arxiconegut Circ del Sol; però, en essència, la resta, això és, la gran majoria de circs que encara hi vagaregen per ací i per allà, continuen basant-se en paràmetres clàssics i convencionals: jocs de malabars, funambulismes, trapezistes, domadors de lleons, llançadors de ganivets, números de màgia, pallassos... Perquè tot és igual, fins i tot les cançons d’animació per als xiquets, una mena de fòssils musicals amb traces de convertir-se en discutibles objectes de culte. Hola don Pepito. Hola don José... La veritat és que un no s’atreveix a pronosticar quan de temps duraran aquest tipus d’espectacles, aquestes arcaiques formes de vida. En qualsevol cas, no hi ha dubte que són de difícil compatibilitat amb les modes actuals, sempre més uniformes i, per descomptat, més cares: parcs temàtics, centres comercials... Ja se sap però, què és el que passa quan dues forces, en gran mesura homònimes, entren en contacte: sempre ix guanyant la més poderosa, és a dir, aquella que compta amb el suport inqüestionable de les autoritats. I això, per desgràcia, no hi ha qui ho pare.

Xampany i putes

Realment pareixia impossible. Però ha tornat a superar-se o, millor dit, ha tornat a parlar. O millor encara, ha tornat a blasfemar: el 20-N, xampany i dones. Quin fenomen de la comunicació. Tot un exemple de la nostra idiosincràsia, tan convenientment exaltada per la concurrència popular i pels nostres camarades madrilenys, que ens consideren abiertos y felices. Quina sort la nostra. Ja fa un temps, aquest senyor a qui no val la pena posar cara, ni nom, ni res que l’identifique més enllà de les brofecades que ens amolla cada dia, delectà la comunitat educativa amb una deliciosa dedicatòria: són uns gilipolles; i fa més temps encara, en un intent de cuidar el seu electorat potencial, va dir aquella sentència entranyable segons la qual eren uns burros per votar-lo. Ja més endavant, en un intent de guanyar-se l’estima fraternal del col·lectiu de discapacitats, es permeté el luxe de recomanar-los cordes per superar els obstacles arquitectònics. I ja com a remat, des de temps immemorials, sempre es mostrà, i es mostra, com un modèlic usuari del corpus lingüístic tradicional del valencià de soca-rel, aquell mitjançant el qual tots els que estimem i respectem aquestes terres som uns titots, uns catalanistes i uns desgraciats, per no dir uns fills de putes, encara que això últim ho dic jo, tot esperant que així s’entenga millor la dimensió completa d’un personatge que en aquest costumari sempre ha sigut reverenciat com correspon, sota les etiquetes Meninfotisme-coentor i Sefarín i Fonsín. Per tot, a mi em ve a la memòria, tant la portada d'Espècies protegides com el passatge inicial del llibre Societat limitada, tots dos de Ferran Torrent, ja que sintetitzen com cap altra cosa el caràcter del protagonista innombrable d’aquesta entrada. El passatge diu així: "A diferència de la burgesia catalana, delerosa de seure en una llotja del Liceu, els empresaris valencians han tingut i tenen en la cacera el símbol de distinció social. L’empresariat valencià, també, ha preferit sempre les putes a la tradicional querida. Una qüestió de pragmatisme: les querides compliquen la vida i al llit no són tan professionals; el que pugues pagar amb diners t’ho estalvies en maldecaps. Premissa important en un teixit empresarial on els negociants i els vividors són ben visibles". Queda clar doncs, que el 20-N, xampany i putes; perdó, xampany i dones, perquè tot és poc per celebrar la victòria dels nostres estimats compares i cabdills del partit de don Mariano. Vertaderament limitats. Som incorregibles.

Tarongers plantats a cinc d'oros

Aprofitant la recent promoció de les clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub, m’ha vingut al cap un costum d’horta ja pràcticament extingit però encara present per aquestes terres fins no fa tant lliurades a la perfecció agrícola, un costum si més no curiós que fa referència a la manera com s’hi plantaven antany els camps de tarongers valencians, amb una estructura similar a la que representa una simple carta de la baralla espanyola: el cinc d’oros. Clar que ara ja no és així. El progrés en matèria fructícola ha fet que els nous camps que s’hi planten es configuren amb un sistema molt diferent, si de cas molt més anodí i molt més funcional, organitzats com aquells que s’estenen pels deserts de Múrcia i Almeria, és a dir, tires d’arbres molt separades entre si perquè hi puga passar un camió, un tanc i tota la infraestructura necessària que demana el mercat global europeu. Quasi res. Tanmateix, abans no era així. En aquest País Valencià tant donat a la partició igualitària de les herències familiars –tants fills, tantes divisions- la superfície quedava fragmentada en xicotetes parcel·les cultivables. Les tires dels camps eren, en conseqüència, més estretes i, per tant, menys productives. Així que la solució passava per aprofitar al màxim el terreny rebut en herència. En gran part, això s’aconseguia plantant els arbres de cinc en cinc, és a dir, dos als laterals i un enmig; i així sucessivament fins cobrir totes les fanecades disponibles. D’aquesta manera, la producció era més abundant durant un període aproximat de deu anys, i quan l’espai entre els arbres hi quedava reduït o ofegat, un dels arbres, justament aquell que s’havia plantat enmig s’hi arrencava. El camp encarava, aleshores, la maduresa... Actualment encara queden unes quantes parcel·les plantades d’aquesta manera; de fet, algunes partides del terme municipal de Sagunt (Camp de Morvedre), sense anar més lluny, el Pla de l’Aljub, en són un bon exemple. Però és clar que ara ja no interessen aquests costums, ni aquestes mostres de picardia popular. El progrés s’estima, entre d’altres, plantar tarongers en terres mancades d’aigua, però això ja són figues d'un altre paner. Algun dia, doncs, parlarem del degoteig.

La fruita daurada. Les clemenules ecològiques del Pla de l'Aljub

Ha començat la segona temporada del Pla de l’Aljub, i es per això que us informem de la història de vida i de les transformacions que s’han aplicat en un camp de 6,5 fanecades de taronges clemenules de cultiu ecològic. A Sagunt (Camp de Morvedre).

L'acabament de la temporada passada no anà gens bé, si més no la meitat de la producció (200-300 arroves aproximadament) es va gelar i, en conseqüència, també es va perdre. No obstant això, assumida la pèrdua i ja pensant en l’actual temporada, cap al Nadal, el camp va deixar de ser regat. No per res en particular sinó perquè les pluges abundants que duraren fins l’abril deixaren prou de saó com per tancar l'aixeta. Més endavant, en plena florada, la primera faena va consistir a tirar les taronges que hi quedaven a terra. I acte seguit, es va cobrir el camp amb una coberta vegetal de festuca (un tipus de gramínia) i trifòlium (una lleguminosa), tot aprofitant la saó que hi havia gràcies a les pluges (devers 50 litres per metre quadrat). Aleshores, Enrique Polsera i el seu germà Vicent van rotovatar el camp amb tractor i mula mentre s’anaven escampant les llavors de festuca procedents d'Intersemilla (Loriguilla). Per Pasqua (26-28 d'abril), i amb la inestimable ajuda de Dani d'Alzira, el camp fou netejat i segat a colp de xerrac, soques incloses. La llenya fou atiada i posteriorment cremada, sempre amb compte de no arrancar ni afectar la festuca que, tot just per aquells moments, començava a brotar. Les clemenules començaren a quallar, i minvades les pluges de la primavera, el camp tornà a ser regat. Entre el 13 i 14, doncs, s'efectuà la segona desbrossada. I encara que la festuca i, en menor mesura, el trifòlium, havien germinat, hi havia encara molts blets, paritàries i llissons. El 20 de juny, el darrer dia de la primavera, en el període àlgid del poll roig a Sagunt, es va efectuar la polvoritzada pertinent, sempre amb oli de parafina (12'5 l./1000 l.) i també amb extracte d'algues (3 l./ 1000l.), tot per afavorir la quallada de les clemenules. El 28 de juliol fou realitzada la segona desbrossada del camp, amb la festuca en augment. El 29 de juliol s’abocaren 100 kg de sulfat de ferro vora les soques a fi de combatre els caragols. I a principis del mes d'agost fou comprovada una carència de zinc, manganés i ferro en el camp contrarestada a base d’infiltracions directes als arbres més mancats d’aquests minerals. En plena calor, el camp també es va omplir dels temuts àcars, aranya roja, sobretot; però també aranya bruna, més criminal encara. Pel que fa als depredadors, es va passar de les marietes del mes de juliol a les crisopes del mes d’agost. I amb tot, cap a mitjans d’agost, fou necessari un segon tractament amb oli de neem (3 l./1000), mesclat i reforçat amb una dosi rebaixada d'oli de parafina (4-5 l./1000). El tanc de Marcos, per això, va servir de gran ajuda. A mitjans d’agost, amb Mireia, les carxates de pedra van ser refetes amb les matèries primes de rigor: atovons, porlan i arena. I poc després, el 22 d'agost, foren abocats al camp uns 500 kg de fem de cavall localitzat en el reg, sempre amb la intenció d’afavorir la moguda i consegüent brotada del mes de setembre. A finals de setembre es van col·locar uns pocs paranys per a la mosca de la Mediterrània (fets amb ampolles de plàstic reutilitzades i abadejo), només amb la intenció de comprovar si n’agafàvem alguna, de mosca, ja que en els camps de clemenules de la partida del Pla d'Aljub no són tan necessaris. Si més no, aquestes clemenules, per la seua ubicació i el microclima que les envolta, són tardanes (finals de novembre, desembre i principis de gener) i la mosca pica les taronges molt més prompte o, en qualsevol cas, quan arriba la primavera. Finalment, amb la faena enllestida, s’enforcaren les branques més carregades de taronges per tal d’evitar que el producte no tocara terra i es vera afectat pel caragol o per la humitat de la terra... I bé, això és tot, estimats amics i futurs clients.

Us deixem tota aquesta informació amb l’esperança de poder oferir-vos un producte de qualitat, fet a casa i amb molta cura. I esperem alhora que enguany també pugueu vindre a collir clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub i que sigueu vosaltres mateixos qui assaboriu el fruit de tots aquests esforçats treballs. Contacteu, per tot, amb nosaltres. I si us ve de gust, consulteu també les pàgines d'aquest costumari que s'agrupen sota l'etiqueta botiga.

Halloween

Encara sobrepassat per la dimensió sobrenatural que està adquirint per aquestes terres el que abans era un grup heavy i ara és una festa postissa i rància anomenada Halloween, em torne a capbussar en preguntes existencials sobre la nostra idiosincràsia i sobre tots aquells costums que anem deixant-nos pel camí no perquè siguen caducs o no se’ls estimem gaire sinó perquè simplement els substituïm per altres. Particularment, no em resulta molest veure gent que ronda pel carrer vestida de botoni, d’exorcista o de calavera, però la veritat és que no m’explique quina necessitat hi ha quan al remat l’objectiu és el mateix que el de qualsevol altre dia festiu, això és, agafar una borratxera de por. Per descomptat, em pareix molt bé des del punt de vista hostaler, ja que els propietaris corresponents en trauen una pasta, però, i els clients? no tenen vergonya? En fi, açò és fàcil de resumir: ja s’apanyaran. Perquè al capdavall, el realment inquietant és una altra cosa, si més no, el paper que juguen altres institucions més o menys encarregades de protegir-nos de tota aquesta història que lluita per continuar sent coneguda com a Tots Sants, dia dels difunts i de les animetes que ens observen, o no, des de dalt. No em lleve del cap, per això, la imatge d’uns xiquets que transporten una carabassa amb una candeleta a dintre. I certament, m’imagine el dia de felicitat que han passat a escola confeccionant tal fanalet. Tanmateix, continue preguntant-me si algú haurà tingut la idea de transmetre’ls que això mateix, un simple fanalet, porta anys i panys fent-se per aquest país, però no amb carabasses, no, no, ni en el mes de novembre; sinó amb melons d’alger, i a les acaballes de l’estiu. Molt curiós aquest país, ben cert que sí, ben capaç d’assimilar costums de fora a la mateixa velocitat que devora i oblida els que li són propis. Però com aquesta, moltes més. O no és així, estimats lectors?