Encara sobrepassat per la dimensió sobrenatural que està adquirint per aquestes terres el que abans era un grup heavy i ara és una festa postissa i rància anomenada Halloween, em torne a capbussar en preguntes existencials sobre la nostra idiosincràsia i sobre tots aquells costums que anem deixant-nos pel camí no perquè siguen caducs o no se’ls estimem gaire sinó perquè simplement els substituïm per altres. Particularment, no em resulta molest veure gent que ronda pel carrer vestida de botoni, d’exorcista o de calavera, però la veritat és que no m’explique quina necessitat hi ha quan al remat l’objectiu és el mateix que el de qualsevol altre dia festiu, això és, agafar una borratxera de por. Per descomptat, em pareix molt bé des del punt de vista hostaler, ja que els propietaris corresponents en trauen una pasta, però, i els clients? no tenen vergonya? En fi, açò és fàcil de resumir: ja s’apanyaran. Perquè al capdavall, el realment inquietant és una altra cosa, si més no, el paper que juguen altres institucions més o menys encarregades de protegir-nos de tota aquesta història que lluita per continuar sent coneguda com a Tots Sants, dia dels difunts i de les animetes que ens observen, o no, des de dalt. No em lleve del cap, per això, la imatge d’uns xiquets que transporten una carabassa amb una candeleta a dintre. I certament, m’imagine el dia de felicitat que han passat a escola confeccionant tal fanalet. Tanmateix, continue preguntant-me si algú haurà tingut la idea de transmetre’ls que això mateix, un simple fanalet, porta anys i panys fent-se per aquest país, però no amb carabasses, no, no, ni en el mes de novembre; sinó amb melons d’alger, i a les acaballes de l’estiu. Molt curiós aquest país, ben cert que sí, ben capaç d’assimilar costums de fora a la mateixa velocitat que devora i oblida els que li són propis. Però com aquesta, moltes més. O no és així, estimats lectors?
Com a professora d'anglés, em trobava amb sentiments contradictoris a l'hora de treballar Halloween a classe.
ResponEliminaÉs part de la cultura anglosaxona, encara que té arrels celtes, i té un origen i un sentit més enllà de les disfresses i les tonteries que vegem de vegades per la tele. Però, per altra banda, pareix que l'afany per abraçar aquesta tradició extrangera augmenta de manera exponencial cada any i, a més a més, és paral.lela a la coentor de la gent.
No sé, com tu dius, ja s'apanyaran, o ens apanyarem, o ens apanyaran...
Cris
"Oh! què cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra..." Però així i tot, m'agrada i em quede. Cada vegada més desnaturalitzada, sense arrels, i les que ens queden estàn podrides. Amb el permís de Cris, els professors d'anglés en tenen bona part de la 'culpa', aprenem-imitem els costums d'altres cultures però l'idioma cada vegada sens dóna més i més mal...(l'anglés i el valencià).
ResponEliminaNo crec que la culpa siga de Cris ni dels professors o professores d'Anglés. Fan bé el seu treball perquè quan ensenyes una llengua també has d'ensenyar els seus costums i la seua cultura. Potser tenen la culpa els i les mestres de Valencià, que només ensenyen la llengua però s'obliden dels costums i la cultura???
ResponEliminaLau.
Anem a vore Laura. La culpa, dels professors de valencià, no és, això ja t'ho dic jo. Si el que tractes de dir és que no fem més que gramàtica i altres ximpleries que no importen a ningú, correcte, però crec que en aquest àmbit, és molt més acusat el cas dels professors d'anglès, i ja no diguem dels professors de castellà. Tot el dia donant sintaxi. Els professors, més encara els professors de valencià, és la meua opinió, no ens hem de limitar a transmetre continguts, sinó tot al contrari, hem de tractar de donar un enfocament més comunicatiu, més obert, més útil i més arrelat al territori on vivim. De totes maneres, aquest no és el tema. Halloween ha vingut per a quedar-se com no fa tant ho va fer l'America's Cup, la fòrmula 1 i aquest ensopiment crònic a què ens tenen sotmesos els polítics, les falles, les televisions i la resta de cafres amb corbata que hi ha solts per aquest país. Això com s'arregla? Col·lectivament no ho sé i, si et dic la veritat, tampoc m'importa. Individualment és molt fàcil, simplement no s'hi participa, tot mostrant d'aquesta manera el teu rebuig i la teua coherència personals.
ResponEliminaÉs un blog imporessionant!
ResponEliminaVoldria afegir a la llista de culpables als familiars que no han tramés tantes tradicions i costums als seus descendents; més que la coentor de les falles, principalment.
ResponEliminaPel contrari he de dir que aquest any he viscut aquesta festivitat a un país on si és una tradició, i és més bonic que les “borracheres” amb disfresses. Les cases lluiten entre elles per vore quina és més terrorífica; algunes tenen boira i sorolls embruixadors. I rebre els xiquets i xiquetes disfressats en busca de la seua llepolia resulta, quant menys, divertit.
El teu admirador canadenc...
Quants problemes ens estalviríem, estimat admirador canadenc, si els costums es trasmeteren d'una manera sana i conseqüent. Quanta raó portes.
ResponEliminaSalutacions amic i cunyat, espere que estigues d'allò més bé i que et sàpies cuidar del fred.
Enhorabona pel blog i enhorabona per aquesta entrada. Molt curiós el dels melons d'Alger i una pena perdre costums. Afig una curiositat, per aquestes latituds la nit de difunts és la de l'un al dos i no la del dichós Halloween americà. Una pena que hàgem perdut fins al matís de la data per a justificar festes, borratxeres i l'entrada del dimoni en el cos amb la conseqüent ressaca.
ResponEliminaUna abraçada company i enhorabona pel destacat nombre d'entrades. No entre massa sovint, però sempre que isc és amb un somriure.