Cases d'abans

En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.

Homenatge a Enric Valor

Posats a escriure sobre un lingüista de la talla d’Enric Valor, no se m’ocorre res diferent al que possiblement avui, 22 d’agost, s’escriga per les bitàcoles i espais dedicats al conreu de la llengua catalana. En tot cas, només un detall, i ben dolorós, el record de la seua mort, aquelles fotografies dels periòdics en que el fèretre del cèlebre escriptor es passejava pels voltants del paranimf de la Universitat de València, el seu refugi intel·lectual i tal vegada l’únic organisme d’aquestes terres mediterrànies que l’ha reconegut com cal. Perquè no ens enganyem. El País Valencià, o més aviat, el Consell Valencià, és un desgraciat referent pel que fa al menyspreu dels seus intel·lectuals, un exemple d’oblit sistemàtic cap als qui més l’estimen i un expert en esborrar els intents per endreçar aquest corpus lingüístic nostre que tanta colps rep dia rere dia. Podríem, per això, fixar la vista a Catalunya, o fins i tot a Balears. Sens dubte, seria tot més fàcil, si de cas un poc més agradable. Però no. No hem d’oblidar que la batalla és ací, a València, allà on tants altres prohoms en el foment de la llengua han estat bandejats i, d’alguna o altra manera, esborrats. Destruïts. Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ovidi Montllor... Si més no, Enric Valor és l’última gran figura d’aquesta cadena. I mentrestant, els valencians seguim a la nostra, admirant el folklore inofensiu de les falles i la processó del corpus, aplaudint els despropòsits institucionals, ignorant els atacs constants a una cultura i una llengua que, malgrat tot, aguanta i resisteix. Definitivament, aquesta és la terra dels miracles. Però bé, tampoc cal lamentar-se tant, que ja en tenim prou. Ara que m'he quedat més ample que llarg, adjunte una anècdota que em va passar una vegada a classe arran de la lectura de la rondalla El dimoni fumador. L'alumnat, majoritàriament avorrit, anava llegint en veu alta la història fins que un passatge va fer canviar la seua actitud:
(...)-Xe! Tampoc no saps què es una pipa? I fumar, saps el que és?
-Pipa... fumar...
-Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
-És clar que n'he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.
-Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes, i n'engolim el fum i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal.
-Vegem, vegem -digué el dimoni pressós
Porra li allarga l'escopeta sense soltar-la de la culata.
-Fica't el canó dins la boca. L'he carregada d'aqueixa herba. Tu xucla-li fort. (...).

Tot el grup va demanar acabar la rondalla, plenament capbussat en la lectura. Perquè després diguen que els joves no s'interessen per la literatura...

Dorades, orades, daurades...

Quatre, ni una més ni una menys, quatre dorades ben precioses que a l’endemà foren cuinades com correspon, a la sal i al natural. I pescades amb rall, el popular estri de pesca que encara es llança per la nostra franja litoral. Els més incrèduls, o els més bufons segons es mire, de seguida sucumbiren als clàssics comentaris que tot pescador, per desgràcia, ha de sentir. Que si les han amollat de la piscifactoria, que si les has comprat al supermercat, que si no ho veig no m’ho crec... Pobres ignorants! No hi ha mentida quan la mar s’obri als teus peus i el sol es tanca a l’horitzó, a poqueta nit. I perquè no en quede cap, de dubte, publique aquesta entrada conjuntament en els dos blogs que gestione, per una banda ací mateix; i per una altra a l'espai www.rallicorball.blogspot.com; des d'on podeu apreciar una seqüència fotogràfica que il·lustra el que alguns pescadors amb rall de Morvedre i La Plana ja saben perquè la veu corre com el vent i la mar és sàvia, sempre agraïda amb els que l’estimen i la respecten malgrat les invasions turístiques i les aberracions immobiliàries. Perquè al cap i a la fi, hi ha una tendra i imprescindible diferència entre els que van a la playa i els que gaudeixen de la mar, tot siga dit de pas.

Lesió de Genovés II

Sens dubte, la recent i desgraciada lesió del pilotari Genovés II és una malíssima notícia per al món que envolta el nostre esport. En primer lloc, perquè deixa orfes als aficionats que rutinàriament assisteixen als trinquets o als carrers per veure’l jugar. I en segon lloc, perquè demostra que la pràctica de la pilota valenciana no està tan bé ni va tan sobrada com ens volen fer creure les autoritats i la seua delegada comercial, Canal 9, sempre tan optimista, tan feliç i tan de tot. I ara què? ens preguntem des d’aquest costumari. En principi, Genovés II no jugarà el trofeu Individual d’Escala i Corda, això com a mínim. Però deixant de banda aquesta absència, ja prou trista de per si, el més greu i el que, sobretot, es posa en evidència, és que la pilota està mancada de recursos i efectius que puguen cobrir baixes tan significatives com aquesta. Si fa no fa, no compta amb més de trenta jugadors qualificats, dels quals només una desena, si arriba, en són escaleters o restos. La mitjana d’edat, millor deixar-la estar... A més a més, pertot arreu del país s’acumulen trinquets i carrers artificials, alguns d’ells de nova construcció, que de seguida es cobreixen de pols per manca d’activitat i per manca de foment per part dels ajuntaments. És evident, per això, que es poden continuar alçant construccions faraòniques i, a tot açò, inacabades, com la de la Ciutat de la Pilota de Montcada (L’Horta). Però en el fons, ningú llevat dels quatre moniatos que dirigeixen aquest circ, pot amagar que manquen pilotaris, que aquest és un esport amb necessitat d’escoles serioses i que li cal un desinteressat suport informatiu. Perquè no res s’avançarà si no és en aquest sentit. I el contrari és enganyar-se, continuar pujat en el carro de la instantània i el populisme institucionals. I el que vinga, que s’apanye!, això que no quede. Valuós i immillorable exemple del caràcter d’aquest país. Genovés II en una imatge que, per desgràcia, tardarà a tornar a veure's