Homenatge a Enric Valor

Posats a escriure sobre un lingüista de la talla d’Enric Valor, no se m’ocorre res diferent al que possiblement avui, 22 d’agost, s’escriga per les bitàcoles i espais dedicats al conreu de la llengua catalana. En tot cas, només un detall, i ben dolorós, el record de la seua mort, aquelles fotografies dels periòdics en que el fèretre del cèlebre escriptor es passejava pels voltants del paranimf de la Universitat de València, el seu refugi intel·lectual i tal vegada l’únic organisme d’aquestes terres mediterrànies que l’ha reconegut com cal. Perquè no ens enganyem. El País Valencià, o més aviat, el Consell Valencià, és un desgraciat referent pel que fa al menyspreu dels seus intel·lectuals, un exemple d’oblit sistemàtic cap als qui més l’estimen i un expert en esborrar els intents per endreçar aquest corpus lingüístic nostre que tanta colps rep dia rere dia. Podríem, per això, fixar la vista a Catalunya, o fins i tot a Balears. Sens dubte, seria tot més fàcil, si de cas un poc més agradable. Però no. No hem d’oblidar que la batalla és ací, a València, allà on tants altres prohoms en el foment de la llengua han estat bandejats i, d’alguna o altra manera, esborrats. Destruïts. Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ovidi Montllor... Si més no, Enric Valor és l’última gran figura d’aquesta cadena. I mentrestant, els valencians seguim a la nostra, admirant el folklore inofensiu de les falles i la processó del corpus, aplaudint els despropòsits institucionals, ignorant els atacs constants a una cultura i una llengua que, malgrat tot, aguanta i resisteix. Definitivament, aquesta és la terra dels miracles. Però bé, tampoc cal lamentar-se tant, que ja en tenim prou. Ara que m'he quedat més ample que llarg, adjunte una anècdota que em va passar una vegada a classe arran de la lectura de la rondalla El dimoni fumador. L'alumnat, majoritàriament avorrit, anava llegint en veu alta la història fins que un passatge va fer canviar la seua actitud:
(...)-Xe! Tampoc no saps què es una pipa? I fumar, saps el que és?
-Pipa... fumar...
-Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
-És clar que n'he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.
-Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes, i n'engolim el fum i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal.
-Vegem, vegem -digué el dimoni pressós
Porra li allarga l'escopeta sense soltar-la de la culata.
-Fica't el canó dins la boca. L'he carregada d'aqueixa herba. Tu xucla-li fort. (...).

Tot el grup va demanar acabar la rondalla, plenament capbussat en la lectura. Perquè després diguen que els joves no s'interessen per la literatura...