Toponímia urbana II: Eufemismes

Continuant amb el tema de la toponímia urbana, sí que m’agradaria comentar, ja que ens hi posem, algunes qüestions derivades que em fan pensar massa sobre el significat d’un terme a bastament utilitzat en aquest costumari: meninfotisme. A hores d’ara de fet, ja no sé si es tracta d’una manera d’aillar-se de tot o, ben al contrari, de dissimular les vertaderes intencions ideològiques del personal. Perquè és la vella tàctica: un es declara apolític, altrament dit meninfot, i al dia següent fa campanya contra el cava català o, encara millor, s’hi afegeix a un d’aquests grups multitudinaris que circulen tan alegrement pel Facebook: un millón de voces contra Zapatero; o ximpleries per l’estil. Ridícul, i al mateix temps hipòcrita. Deu ser la modernitat. O la incultura, què en sé jo. En qualsevol cas, molt preocupant, més quan es comprova la suposada innocència que es desprén del tema que torne a tractar avui, això és, la toponímia urbana. No és casual ni meninfot, en aquest sentit, que la plaça de l’ajuntament de València tinga un nom tan genèric, i alhora tan insuls. Però sí, és així. Abans, almenys, ho deien clar, o plaza del Caudillo, o plaça del País Valencià. I punt. Tot al contrari que ara, que abunden les nomenclatures vagues, aquelles que ho diuen tot però que en realitat no diuen res: els eufemismes. Allò que s’exemplifica perfectament en cada una de les avingudes, carrers o places que hi recorrem: plaça Constitució, avinguda de les Corts, carrer de la Democràcia, carrer dels esports, carrer Carretera Nacional, plaça Comunitat, carrer del dret a votar... Tot molt patètic, i tot plegat també molt avorrit. I això que sempre ens quedaran els noms dels camins de camp. O en tot cas els personatges apolítics que esborren part d’algunes plaques emblemàtiques sense caure en el missatge resultant, com ara aquell bajoca del meu poble que a l’avinguda del País Valencià li llevà justament el substantiu país: avinguda del Valencià fou el producte. Si és que cal ser ignorant...