Prenent com a base un dels llibres que inspiren aquest espai de reflexions populars, el Costumari Valencià de Bernat Capó, avui m’ha donat per rescatar una de les entrades que il·lustren aquesta obra referent de l’antropologia valenciana. Això és, la de barber rural, una figura ja totalment extingida però que il·lustra a la perfecció la transició a la modernitat que d’un temps ençà s’està produint en les perruqueries del present. Actualment, és una evidència que ja no s’hi veuen homes que es desplacen fins al camp per tallar els cabells als llauradors, entre altres coses perquè ja no en queden quasi, de llauradors, però és que la cosa va molt més enllà. Tampoc les perruqueries tradicionals de cavallers pareixen tenir gaire recorregut. No perquè el personal no responga, ni vulga tallar-se els cabells, no, no; sinó per quelcom més profund: avui el que compta és la IMATGE, així en majúscules. I és clar que, ara per ara, no queda gens polit que a un l’afaiten amb navalla o que li deixen pèls al darrere de l’orella. Avui, el que s’estila és altra cosa, molt més acurada, i com dirien els italians, molt més figuetti. Ja no anem a la perruqueria, menys encara a la barberia, ara anem a l’estilista; els centres de depilació, ous inclosos, han proliferat, fins i tot en temps de crisi; el fixador és un producte imprescindible; i no fer-se extensions, allisats o pentinats estrafolaris de colorins és un pecat social paregut al que li encolomen a qui es resisteix a canviar-se de mòbil, o d’iPhone, que queda millor. Evidentment, les perruqueries regentades per germans que han aprés l’ofici del pare ja no hi compten, com tampoc aquelles que en un moment determinat tingueren una nòmina de clients fixes que volien anar formals i arreglats a la boda d’un familiar o al convit del nebodet per la seua comunió. No. Res de tot això. Ara abunden les franquícies de Marco Aldany, de Giorgio Rosseti, de Franck Provost, de Llongueras i companyia. I res no és el que era. Ni tan sols els rasurats de les patilles i les barbes. Perfilar en diuen molts. Fora les tisores! Quanta ximpleria. Ai per favor...
Sempre queden els barbers - perruqueries de barri. Quan vivia a BCN anava al raval, a la peluqueria Paqui. Per 6 euros em tallava el pèl i normalment, com estava ple de senyores i amigues i totes estaven berenant, també menjava jo. I hi havia tanta confiança, que un dia va entrar una dona d'avançada edat bastant grassa demanant si la podiem ajudar a posar-se un supositori. Ho juro! Ara vaig a la perruqueria Almudena, de Patraix. La tal almudena no tindrà més de 22 anys, és justeta d'enteniment, té problemes amb el nòvio, però talla be el cabell i em cobra 10 euros. I potencio el comerç de barri, que és el que toca! Vida de barri!
ResponEliminaA Cullera, que jo conega encara quedaran 2 o 3 barberies. No duraran molt perque els fills no continuaran l'ofici dels pares i si, es de veres, proliferen els "estilistes", qualsevol perruquer o perruquera ara vol dir-se "estilista", es mes cool.
ResponEliminaAci a Denver, et treus el titol de perruquer/a en 6 mesos o en 1 mes intensiu...imagineu-se com tallen el pel. I a sobre, carissim, tallar-te el pel et costa entre 50 i 100$ si eres xica i des de 25 si eres xic.
Una questio peliaguda.
Lau.
Molt peliaguda la qüestió, sí, certament. I Xesco, molt bona la descripció de la tal Almudena, justeta d'enteniment.
ResponElimina