Potser una de les estampes pobletanes més amenaçades de l’actualitat és la d’un home amb la motet camí de l'horta. I és que si ja fa un temps vaig escriure sobre la decadència dels monovolúmens per aquestes terres valencianes, també estretament lligats al devenir del camp, què no dir-ne de les antigues mobylettes o rieju i dels seus conductors, majoritàriament llauradors d’avançada edat que encara tenen orgull per carregar la moto amb la màquina de sulfatar, el cabàs, la lligona, el sarró amb l’esmorzar i el gos rateret traient el cap per sobre el caixó que porten al darrere. Ara ens fa gràcia, ho trobem còmic fins i tot, però no és gens gosat aventurar que arribarà el dia que els trobarem a faltar, no per la imatge melancòlica que desprenen circulant per un camí rural i solitari, sinó per quelcom de més profund: ben mirat són els últims hereus d’una quotidianitat agrícola que té els dies comptats, seguidors a més d’un gairebé extingit codi de circulació. Continuen fent amb el braç el gest de girar a la dreta o a l’esquerra... Llunyans queden, de fet, els temps en què les motos no portaven intermitents.
Els camins rurals mostren sovint la solitud dels camps
Sí que és una bona estampa sí, però romanticisme a banda, algú hauria de clavar mà a la decadència agraria del nostre País, no? Crec que no es tracta tant de rescatar postals del passat com de trobar "el llauro modern" per poder projectar la saviesa del camp (singular) a un possible futur de bons auguris.
ResponElimina