L'Almardà

Aquesta platja és un reducte de pau. Té totes les característiques d’un espai semivirginal al qual resulta més o menys difícil d’accedir. Molts la menyspreen per presentar pocs serveis o per tenir pedretes a la vora de la mar, però per a mi, contràriament als turistes que la freqüenten els caps de setmana, això és un valor afegit. A l’estiu, a poqueta nit, s’ompli de pescadors de canya i llançadors de rall, també de veïns que prefereixen tal franja horària per prendre el bany, o simplement de passejants esporàdics del poble i la comarca que van i vénen conscients del privilegi que suposa trepitjar la seua sorra. Crec que no concep aquesta platja de cap altra manera, és un tros de litoral que ara, a l’hivern, ofereix el lluent de l’aigua solitària i l’espectacle de contemplar el gelat horitzó des de les seues dunes. I sí, és ben cert que hi ha platges amb banderes blaves, amb carreteres infinites que exploren cadascun del seus secrets, amb recursos suficients com per acollir a mig Madrid, però encara no n’he trobat cap, per bé que tinga aigües cristal·lines i bars amb cambreres de cabaret, que siga capaç de regalar-me instants que m’enorgulleixen d’haver nascut a la Mediterrània. Perquè aquesta és la meua, la platja de l’Almardà, a Sagunt. Ni millor ni pitjor que altres, tan sols la meua, que ja és dir prou.

Se vende barraca y campos

L’obsessió em ve de fa anys, més o menys des que l’autobús de la universitat recorria el trajecte que separa el meu poble de la capital, València. Jo em distreia comptant les barraques que es veien des de la carretera, quilomètre a quilòmetre, com qui escolta la ràdio o pega cabotades. Aquesta de la imatge n'era una, la de Cucaló, tal volta la més sencera, la millor conservada, l’emblema del meu recompte. Han passat els anys... Darrerament, li han penjat un cartell: se vende barraca y campos. I jo m’he quedat de pedra, gelat com el marbre. Dol perquè és ben possible que se’n vaja un altre fragment de la nostra menystinguda història, dol perquè al seu interior s’allotjava un museu etnològic, i dol perquè tot plegat mostra la dificultat de l’horta per subsistir les envestides de la modernitat. Potser ara, com qui ho fa amb ovelletes, jo continuaria comptant barraques, però una cosa és certa: mentre aquell no pararia de sumar i sumar per adormir-se, jo ni tan sols començaria a badallar, me mantindria despert, cada vegada més remogut per la consciència, viu i fidel a la fatalitat d'aquest costumari, que per desgràcia no suma, sempre ha d'anar restant.

Tabac i reflexió

D’estampes de poble n’hi ha moltes, tantes com un desitge trobar-ne. Això és cert. L’altre dia, a propòsit del capítol dels refregons i les cadiretes, un amic em digué que si continuava per aquell senderi, podia escriure milers de posts amb oficis desapareguts. La idea però, no m’atreia del tot. A poc a poc, company. Ara per ara hi ha multitud de llibres que parlen sobre tota aquesta simbologia perduda. I no. La meua intenció, la intenció d’aquest blog, és escriure sobre altres qüestions que encara es perceben pels pobles i també per les ciutats, sobre detalls més o menys imperceptibles que ens retrotrauen a un passat immediat i que ens donen certa personalitat, per absurda i minsa que parega. L’última imatge que m’ha cridat l’atenció, certament intranscendent, és aquella que ens mostra un home a la porta de sa casa, mirant cap al no-res, matant el temps, fumant-se un cigarret, com intentant desemboirar-se dels problemes que li dóna la vida del present. I si bé no deixa de ser una imatge insulsa, i en certa mesura, apologètica del tabaquisme, sí que es pot concloure que és una versió moderna del fet d’estar a la fresca. Ara però, ja no s’espera l’olla de la dona, sinó més aviat una altra cosa: la solució als mals d’una societat en crisi i allunyada de la quotidianitat. I això que estem a l’hivern.

Sobre refregons i cadiretes

Segons comenten, hi hagué un temps no massa llunyà en què els prostíbuls s’identificaven per tenir una cadireta de boga a la porta. Si la cadireta no hi estava, significava que la bagassa estava ocupada, que calia esperar impacient en el carrer. Si hi estava, en canvi, volia dir que el pilotari, capellà o terratinent de torn, tenia via lliure per accedir al refregó. Peccata minuta. Amb el pas dels anys, el mètode es va ruralitzar un tant i del seu espai natural, el poble, es va passar als camins de camp. Així les coses, entremig dels tarongers, ben a prop de les carreteres nacionals, resultava fàcil d’identificar algun tipus de senyal, normalment un para-sol, que indicava que sí o que no, segons la seua posició: obert o replegat. No cal explicar-ho més. Avui, sens dubte, la prostitució continua sent un drama, però ja no en té tanta, de privació. Amb els anys i els avanços, han arribat els clubs, i els sex-shops, i els comiats, i els dvd's, i els retalls de premsa, i les noves tecnologies, i tot el merder, si se’m permet l’expressió. I el que ocorre ara és que aquells xicotets records contats per vells i no tan vells, costumistes en certa mesura, només serveixen perquè gent com jo escriga entrades com aquesta. Perquè comprove, tot plegat, que la globalització tot ho esborra, fins i tot qüestions tan íntimes i tradicionals com l’antic ofici de la vida. Sexe virtual en diuen ara, entre altres bestieses. Aixi que ja sabeu, companys i companyes. No menyspreu mai la imatge d'una cadireta de les velles, qui sap el que s'amaga al seu darrere. I millor si són de boga!

Ha mort Mikel Laboa

A Mikel Laboa el vaig sentir per primera vegada en La Pelota Vasca, la piel contra la piedra. Per damunt de la pel·lícula, també molt recomanable, sobretot ara, estava la seua veu, una autèntica font d’arrelament a la terra i al poble. Recorde, per exemple, que mentre passaven les escenes d’aquell documental de Julio Médem i també mentre els agents polítics, periodístics i socials donaven la seua opinió sobre el conflicte basc, sobreeixia un cantautor que en certa manera, em recordava als que tenim a casa, a Raimon, a Llach, a Ovidi. Les seues composicions, referents indiscutibles de la cançó en èuscar, tenien un destacat exponent en Txoria Txori (L'ocell), encara que hi havia moltes més peces que lluny de despertar rebuig o odi o qualsevol altra manifestació d’intolerància envers tot allò que no sone en espanyol, suscitaven lluita, inspiració, amor, i tantes altres qüestions ben candents i necessàries en l’actualitat, com ara la tolerància envers la cultura popular feta en una llengua minoritzada i diferent a la que ens atabala en els mitjans de comunicació. Com no, el millor homenatge que es pot fer a un músic de tal calibre és fer-lo renàixer escoltant de bell nou els seus cants de llibertat.

SER JOAN FUSTER, 33 visions sobre l'escriptor

Creia haver llegit prou sobre Joan Fuster, també creia haver pensat molt sobre els seus escrits i, sobretot, creia haver superat el desgast de comprovar com s’esborra la seua figura, desconeguda avui per gran part del país. Creia i creia moltes coses més. Però es veu que no, que encara no havia cregut prou i que em faltava un llibre més, Ser Joan Fuster, trenta-tres visions sobre l’escriptor, un llibre en forma d’entrevistes i en forma de visions, de visions de l’home, de la persona del poble que s’amagava darrere l’intel·lectual. Possiblement si Fuster haguera nascut a Frankfurt o a París o fins i tot a Múrcia, seria un referent i es parlaria de la seua grandesa literària, de la seua ciutat i de la seua dimensió com a home de lletres. Però Fuster era de Sueca, un poble de llauradors que s’expressava en valencià i que fa quaranta anys encara menjava rates de marjal. No s’entén massa bé com tingué la gosadia de posar-se a escriure enmig d’aquell panorama, sense pausa, persuadint, despertant consciències als valencians d’aleshores, més preocupats per sobreviure que no per fullejar articles i columnes d’opinió. Així clar, acabà decrèpit, consumit pel tabac i el whisky, greument afectat per la bomba amb què alguns intentaren llevar-se’l del damunt: “Per què a mi, si em dedique a escriure, em responen amb un bomba?” Però a tal pregunta no hi havia resposta. Si de cas ens arriba catorze anys després de la seua mort, contemplant l’actual societat valenciana. Fuster irritava i molestava, inquietava al folklore benestant de la València dels setanta, el que impera ara per ara. I és per això que cal llegir-lo. I encara més rellegir-lo, si ens el prenem seriosament.