Se vende barraca y campos

L’obsessió em ve de fa anys, més o menys des que l’autobús de la universitat recorria el trajecte que separa el meu poble de la capital, València. Jo em distreia comptant les barraques que es veien des de la carretera, quilomètre a quilòmetre, com qui escolta la ràdio o pega cabotades. Aquesta de la imatge n'era una, la de Cucaló, tal volta la més sencera, la millor conservada, l’emblema del meu recompte. Han passat els anys... Darrerament, li han penjat un cartell: se vende barraca y campos. I jo m’he quedat de pedra, gelat com el marbre. Dol perquè és ben possible que se’n vaja un altre fragment de la nostra menystinguda història, dol perquè al seu interior s’allotjava un museu etnològic, i dol perquè tot plegat mostra la dificultat de l’horta per subsistir les envestides de la modernitat. Potser ara, com qui ho fa amb ovelletes, jo continuaria comptant barraques, però una cosa és certa: mentre aquell no pararia de sumar i sumar per adormir-se, jo ni tan sols començaria a badallar, me mantindria despert, cada vegada més remogut per la consciència, viu i fidel a la fatalitat d'aquest costumari, que per desgràcia no suma, sempre ha d'anar restant.