BIBLIOGRAFIA

Altres assumptes...

dijous, 19 de març del 2026

Mai no vull que s'acaben. DESPRÉS DEL NAUFRAGI d'Albert Sánchez Piñol

No soc un devorallibres, però devore tots els llibres d’Albert Sánchez Piñol. Tots. Em fan riure, m’ho passe genial i, sovint, gairebé sempre, n’estic pendent del final, i no per saber com acaben sinó per tot el contrari, perquè no vull que s’acaben. És la veritat. I tant se val el tema. M’encanten. I punt. Aquest Després del naufragi, també. De fet, a hores d’ara, dec ser quelcom així com un tripulant del vaixell protagonista: el Lònia, àlies Catalònia; com un pobre i desgraciat blaunoi que actua per inèrcia o, més aviat, que acata per inèrcia, quasi més pendent de l’estil literari del contingut que del contingut en si. Lector obseqüent. Així és. Patrons que m’entusiasmen. I a més, un tot de connexions escampades al llarg de 300 pàgines que apunte fervorosament en el revers del llibre i que em fan revisitar clàssics que mai no moren, com ara aquell que se’n fa dir Jaws i que em sobrevé de tant en tant mentre aquesta nova cacera de Moby Dick –sí, Piñol, s’hi atreveix!– avança entre passions, discussions i reflexions desfermades dels personatges. Ismael dixit: “Mai no van ser uns insurgents que volguessin apropiar-se del Lònia. Però una de dues: o eren molt confiats o molt ingenus”. Frase que va molt en consonància amb aquella que pronuncia el mític Robert Shaw ‘Queen’ quan el gran tauró mossega l’ham i dona la benvinguda a l’infern particular dels qui pretenen acaçar-lo: “No ho sé, Cap; no sé si és molt llest o molt burro”. Tot això. Però és que n’hi ha més. “Els quinqués feien pampallugues. Una campaneta invisible, ves a saber on era, no parava de repicar”, que és com la llum intermitent i el repic de les botelles que es produeix a l’Orca tot just després de la magnífica escena en què es conta el drama del buc Indianapolis. Tauró que ataca i contraataca, com Moby Dick. Però bé...

De Piñol, d’altra banda, m’agraden algunes frases que fa servir: “Vista des de tan a prop constatava que la balena blanca no era exactament blanca; aquella pell lluïa un deliciós color gris perla. Les cicatrius, que s’estenien per tot arreu, eren llargues i sinuoses com lleres de rierols secs”. Espectacular. I m’agrada, sobretot, aquest recurs retòric que dibuixa a la perfecció el caràcter invers del seu llenguatge i de tota l’obra en general. N’hi ha un fum d’exemples: “el capitalisme es basa en l’explotació de l’home per l’home, i el socialisme inverteix el principi”; “aquí tots iguals perquè tothom menja igual de malament”; “El mateix entusiasme que duia els blaunois a aplicar-se en una fita els impedia entendre que aquella fita era impossible”; “I, així, convertien el botxí en víctima i la víctima en botxí”; “...els homes desmesurats desitgen l’inefable perquè és inefable, però no podran aconseguir-ho mai, justament, perquè és inefable”. I conta que contaràs, Piñol es manté persistent fins a un final que és evident, és clar. Perquè aquesta història no ho amaga en cap moment: després d’un naufragi, en ve un altre. I la poderosa càrrega semàntica de la paraula derelicte. Antiherois, remembrances polítiques i literatura prodigiosa. Que bé, que bé, que bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada