L'eixugamans

Supose que no significa res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa, i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda, estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema, perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo. De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres. Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest: el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant, si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...