Recta final

La lluna plena d’agost s’esgota a pleret entre un tot de llàgrimes que cauen del cel. L’estiu decau mentre el vent alena lleugerament. Les vesprades tòrrides i infames que el canvi climàtic ofereix com a millor plat del seu rebost s’ensenyoreixen del paisatge i encenen les muntanyes del país. Del País Valencià,  és clar. I mentrestant, la recta final de la temporada entre les càlides aigües mediterrànies s’endinsa en la banalitat més absoluta i desferma els rostres suorosos entre arrossos de senyoret i trajectes amunt i avall de la capital del regne. Madrid-Playa Tavernes; Playa Tavernes-Madrid. Encant efímer. Arribada és l’hora, tanmateix, dels crepuscles que s’adapten als somnis dels romàntics, de les albades de postal, o de les moles de llisses atrapades en un rall. Canícula finida tot just quan la denominada onada de calor reforça el seu poder omnipotent acompanyada de vessaments de sequiols i de rostres d’estranyesa forània. L’aigua ja no és clara, diuen, és ocre i tèrbola com els dies que manquen perquè tot acabe i un nou cicle tardoral s’apodere de la vida. Perquè el calendari no enganya. Tan sols resten, de fet, les nits que s’allarguen vora mar i aquells pescadors de canya que es lamenten ara que res no és el que era, conscients que ja fa temps que l’abundància va fugir del tràfec i les ignoràncies del present. Meduses urticants que s’apoderen de les aigües antany netes i ara plenes d’invasions, d’indiferències i de tot. Aquest text espontani que sorgeix entre alegries i evidències, entre crits de xiquets que juguen i cossos que gandulegen a l’arena, fragments nostrats i fragments aliens, la nostàlgica barreja d’esperances i desitjos de futur. I un rellotge que fa tic-tac ara que les etapes del Tour queden ja llunyanes i l’espiral de la rutina només espera un bufit per a endinsar totes les ments en el món de les obligacions i les responsabilitats…