Catifa roja per Genovés II

...I això que ara, majoritàriament, ja no juga de roig, sinó de blau, és a dir, el color dels aspirants. De blau. A Genovés II, tanmateix, ja no li cal demostrar res, s’ha convertit, diguem-ne, en un clàssic de la pilota, i quan un arriba a tal estatus, el color de la faixa —que, per cert, ell llueix amb molt d’orgull— és ja totalment intranscendent, si de cas un detall insignificant en uns temps que, per desgràcia, ja no li corresponen. Perquè sí, cavallers, sí, José Cabanes Corcera, àlies Genovés II, es retira, i amb ell se’n va l’últim vestigi de la pilota entesa com un vell ritual, almenys per ací qui escriu. Amb ell se’n va, ja ho vaig dir una vegada, el darrer exemple de l’heroisme entre les muralles del trinquet. L’últim romàntic. Hereu de les mans del mite. Lluita, cavallerositat, identitat, varietat de recursos, dues mans baquetejades pels impactes continus de la vaqueta sobre la pell... I així fins que en diga prou definitivament. Així fins que penge els guants en el pròxim mes de setembre i inicie l’assalt cap a una Federació de Pilota Valenciana acomodada i amb un fum d’assumptes per resoldre: manca de visibilitat, trinxeres de poder i gust d'anotar-se tantos no precisament esportius, sinó més aviat publicitaris, terreny abonat per als oportunistes i els cercadors de tresors que no són tal, no, no. Engrunes d’una societat valenciana postissa i assimilada a les tendències del progrés. I, mentrestant, una pilota que roda desorientada pels trinquets en un present on els recursos econòmics arriben amb comptagotes o no arriben, directament, bé siga per manca de confiança, bé siga perquè com es diu en el valencià més genuí, aixina ja ho tenim bé, millor quedar-mos com estem, no siga cosa que encara anem a pitjor. Però a pitjor no es pot anar. Així que no ho tindrà fàcil, per tant, el bo de Genovés II, però almenys comptarà amb el suport del qui han admirat el seu joc i la seua senzillesa, que en són molts. Moltíssims. Ahir, per exemple, que era dilluns, va jugar en un d’aquests trinquets que encara programen partides setmanals entre els millors pilotaires del moment: la Pobla de Vallbona (Camp de Túria). I puc assegurar que ho va fer magníficament, no debades va suscitar els comentaris més elogiosos dels aficionats i va guanyar amb autoritat a tot un estilista del joc ancestral: Lluís de la Vega, el futur campió. 60-45. Vaig conversar amb José moments abans de començar la partida, res, temes d’anar per casa, com estàs i com et trobes, amenitat absoluta, molt content d’haver-lo vist, la veritat. I convençut, al mateix temps, que el seu pas valent i decidit cap a les estructures de gestió d’aquest esport no restaran gens ni miqueta, sinó tot al contrari: sumaran i sumaran, i alhora tractaran d’avançar per la catifa roja dels elegits. El repte és majúscul. Ordre i convicció.

Caiguda d'escala de Genovés II

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.