Detalls

Argolla per a l'haca

Les petjades de la vida rural s’afermen inexorables fruit del silenci i la despoblació. El soroll, tan a dins del cor de les ciutats, no té cabuda en aquestes latituds; i el moviment, tan inseparable de les artèries urbanes, resulta, fins i tot, inquietant, dels que imposa respecte a l’incrèdul foraster. Intrigant, si més no. El substrat d’un passat no tan llunyà, mentrestant, s'entreveu diluït en una sobrietat esborronadora en què la pedra encara és l’ama d’un conjunt arquitectònic de vegades reforçat, i altres vegades, enfonsat sense remei. I, de sobte, apareix l’església, robusta i de to vermellós, que respira amb somnolència i amb l’única companyia del doll harmònic d’una font refugi d’austeritat. I de cadència. I de pau. I de tot. Centre neuràlgic des d’on pugen i baixen uns carrers el nomenclàtor dels quals guarda sovint una declarada consonància amb la senzillesa de l’entorn: calle campanas, calle del horno, calle alta, calle ancha, calle del medio, calle graneros, calle del río, calle de las eras... Sense espai per a frivolitats. No. Parquedat omnipresent. I guardacantons atacats als angles de les cases. El caminant ensopega, aleshores, amb la frontera blanca d’una casa. I ben encastada en el mur s’hi veu, ja ho crec que s’hi veu: l’argolla per a l’haca, resistent al pas del temps, símbol de ruralitat, abundant, molt abundant encara en uns habitatges antany dividits en unes parts molt definides i ben proporcionals: el bestiar per una banda, la família per una altra. Animals en la part de baix. Humans en la part de dalt. Cases grans. I tan grans. Algunes, a més a més, amb l’antiga porta de tres batents com a testimoni de la funcionalitat, desfeta i corcada en ocasions, repintada i relluent en els casos en què els propietaris han tingut a bé conservar aquesta i tantes altres joies patrimonials potser no tan vistoses, però igualment importants: les corrioles, per exemple. O els poyos, en un altre ordre de detalls arquitectònics, sempre ben situats al costat d'unes entrades ajardinades per a més goig de l'estètica i la decoració. La majoria, la majoria dels poyos, són de pedra, altres són de fusta, i els més recents d’obra. Tots integrats, en qualsevol cas, en un indret que comença i acaba amb el regust de la nostàlgia i el record. Llambordes dures camí de casa que fan simbiosi amb el present...

Poyo de pedra amb jardinera

Guardacantons i carrer enllambordat

Porta de tres batents

Corriola

L'home

El veig, el veig, dia sí, dia també, sempre el mateix home, quan neva fent fòllega amb la pala, quan fa bo traginant llenya amb el carretó, i avui amb la destral, rendint tribut al seu enyorat ofici: guàrdia forestal, ara ja jubilat. Boineta en el cap, pantalons de pana, botons de camisa passats fins al coll. Elegància rural. I ell allí, en el seu racó particular, a la vora del rierol, partint soques i troncs. —Estos son de sarga... —m’ha dit quan li he preguntat—, ahora un poco y esta tarde un poco más. I jo, que no he pogut evitar pensar-ho, la veritat, perquè allí continuava ell, l’home, burxa que burxa, mig encorbat, o encorbat del tot, amb solcs a les mans, amb solcs pertot. Braços bragats i llargs, desgastats també, és evident, tanmateix encara durs malgrat l’edat avançada que li dibuixa un rostre hirsut però noble, dels que no pot dissimular una vida lliurada a l’esforç incansable i persistent. I ell allí, apilant i apilant més i més troncs. I jo allí, també, escoltant i alhora establint paral·lelismes amb les imatges que he vist durant tota una vida, quotidianament, a ma casa. Perquè d’igual manera que molts llauradors valencians han perseverat i perseveren en el seu estimat tornall de tarongers, aquest home també persevera en allò que està avesat a fer: tallar, partir, carregar i ordenar la seua fusta. La fusta, en general. O més aviat el monte, que antes sí que se valía, no como ahora, em diu. I torna a carregar... Sense pressa però sense pausa, ferm com el bon valencià que labora la terra malgrat les inclemències de l’edat i malgrat els preus irrisoris que es paga avui per la taronja, o pel caqui, o pel nespre, o per qualsevol altre producte denominació d’origen o sense denominació. És igual. El bancal, per un costat. I el monte, per un altre. Del litoral mediterrani a l’interior peninsular. Però al cas, els mateixos problemes, i les mateixes lamentacions: competència deslleial, interessos comuns, mercat europeu... Martingales del progrés! I ell allí, sense a penes immutar-se, ben posat en la faena. I a carregar, amunt i avall, i els troncs que s'esquarteren i s'amuntonen a base de colps destres i secs. Forts. «Justo ahí, ¡en la raja! ¡Ahí, ahí, dale ahí!». I jo que m’enrossine, i n’aprenc tot el que puc, certament admirat, prenent notes mentals, com un mer transmissor de vivències i reflexions que ja no puc deixa de reflectir. Perquè, què faria aquest home sense llenya, sense un entorn de natura antany rendible i ara desatesa, sense el seu monte? Què en faria, d’altra banda, el llaurador mediterrani sense el seu bancal? Conclusió contumaç: no res. Segurament, morir-se de pena. Estampa injusta i poètica, tot al mateix temps. I és per això mateix que l'home hi continua. «Ahora un poco, esta tarde un poco más...». Fidel a un costum que li ha donat la vida, respirant aire pur i net. Lliure com l'estol de paixerells que s'enlairen quan m'acomiade fins demà o fins un altre dia. Tant fa. Al cap i a la fi, som veïns. I això ja és prou. 

Diners

Sí, certament. És una qüestió que em crida molt l’atenció i, ben mirat, també és una de les millors raons per a viure i establir-se al bell mig de l’erm. Perquè és veritat, collons! En aquestes contrades, els diners es retenen. I amb això no vull dir que no se’n gasten, de diners, no, res més lluny, sinó que no se’n gasten més dels necessaris, que és molt diferent. Temps marcats pel materialisme i el consumisme desaforat, ai las!, però no ací, no de cap de les maneres, ací no cal res de tot això, ni tampoc ho reclama cap veí, almenys que jo sàpia, preocupats tan sols pel seu dia a dia, o per la llenya, o pel ramat, o pel camp. «No pasa día sin que no dé las gracias por levantarme aquí». I sobren més comentaris. Ni centres comercials pertot, ni publicitats fraudulentes, ni franquícies de restauració italianes o ianquis. Fast food i altres merderades... Botigues modernes? Per a què? Amb la parada de queviures de sempre, ja n’hi ha prou. O amb la venda ambulant que hi arriba setmanalment. O amb el forn. O amb el foc que calfa poderós durant les nits fredes que s’ensenyoreixen de l’entorn. Rebosts plens i càmeres ben proveïdes... Gastar el que un menja. Suficient. I entretant, els dies passen cadenciosos. I l’oratge, ves per on, millora de tant en tant, i els passejos es fan eterns, sense martingales ni gaites inservibles. Un cérvol per ací i un cabirol per allà. Voltors que planen amb la vista posada en el bestiar que mor i que algun pastor deixa en la planura solitària. «Aprovecharemos bien el solecejo», m’ha dit avui un home que anava camí del forn mentre jo llegia un llibre a la porta de casa, assegut en el poyete, amb un sol, en efecte, enlluernador. Perquè no hi ha més moda que aquella marcada per la necessitat imperiosa. Ni rastre d’artificiositat, per això. Què son les modes, avui, al capdavall? Efímeres i frenètiques com el mode de vida que imposa el capital. A l’hivern, ja és primavera. A la primavera, ja és estiu. I la temporada otoño-invierno es barreja amb el Nadal. I així successivament. Fins que un s’hi acostuma. O fins que un, privilegi absolut, tot siga dit de passada, decideix tallar de soca-rel amb tantes collonades. Ben cert és que sempre hi haurà Internet, però és clar, qui és que no aprofita tal ferramenta per al seu benefici particular. Llibres! Llibres i més llibres. I és per això que el carter, -figura entranyable i essencial-, o el repartidor de torn, també, toquen sovint a la meua porta i em deixen algunes de les delícies que esperen ser devorades sota el caliu de la llar i la màgia de la lluna. Héctor Servadac, de Jules Verne, per exemple. O aquest altre que em va arribar fa uns dies i que relaciona sabors i guisofis tradicionals amb vivències d’un món rural que perviu, ara, gràcies a la lletra impresa, a càrrec d’una dona que lluita incansable pel seu poble i contra l’avanç malaltís de les societats postisses i occidentals: De mujeres, vivencias y sabores, de Marta Corella, alcaldessa, la veu activa. Què no dir-ne, d’altra banda, d’aquesta novetat que espere amb candeletes des que em vaig enamorar dels textos francs i clarividents d’un gran antropòleg barceloní: Les estructures elementals de la narrativa, d’Albert Sánchez Piñol. I jo, que escric mentrestant aquestes línies tot esperant que algun dia, algun dia, la rutina deixe de preocupar-se per la futilitat del progrés. Parèntesi de vida...

Curiositats lingüístiques

 

Que per què es diu així? No en tinc ni idea, la veritat. Però el cas és que a banda de nevar i ploure, per aquestes contrades, de tant en tant, també cauen del cel unes boletes de gel concentrades que hom convergeix a anomenar col·loquialment així, matacabra, sense finors ni tecnicismes, si més no un equivalent al que en català es coneix, de manera general, pel nom de calamarsa, això és una precipitació que, tècnicament, el vocabulari defineix com a grans de glaç mig transparents que tenen un diàmetre inferior a 10 mil·límetres. Quasi res porta el diari. La matacabra. Aigua continguda dins d'un núvol de tempesta i que no es trenca quan cau. Què ha de trencar-se! Preàmbul fugaç del que descarrega tot seguit i símbol meteorològic evident de la duresa hivernal predominant en unes terres la parla de les quals també deixa termes ben vius i ben representatius d’un castellà fins aleshores desconegut per mi. Perquè la bona qüestió és que aquest terme només n’és un exemple. Però n’hi ha més, molts més. Sense anar més lluny, a la mencionada matacabra també se li anomena matasuegras. I aquell altre referent als puros de gel o chorlitos penjats de les canals, hi ha qui li diu canutos. I més encara. Particularment, em crida molt l’atenció que el sufix diminutiu emprat per aquesta zona no és el general –ita, sinó més aviat –eja, de manera que una casa menuda no és una casita, com dirien a Madrid o altres indrets de predomini castellà selecte i glamurós, sinó una caseja. I una horita, aquesta és bona, és una horeja, que sens dubte crida l’atenció i pot causar terribles confusions lingüístiques en aquell visitant poc versat en el dialecte local. Solo te queda una horeja... Ai! Pel que fa a la morfologia verbal, d’altra banda, resulta molt cridanera una elisió vocàlica que afecta el present d’indicatiu, en concret la segona persona del plural d’alguns verbs de la 2a conjugació. Així doncs, una pregunta tan simple com ara ¿queréis un vino? es transforma automàticament en ¿querís un vino? I això, és clar, en cas que siga només un vi, perquè aquesta és l’altra: ací la gent opta, sovint, per un botellín, és a dir un terç o un quint de cervesa. I ja que parlem d’alcohol, doncs què no dir-ne! La cassalla valenciana és una aigüeta al costat de l’alcarreño, l’aiguardent entre els aiguardents, amb una graduació molt capaç de destruir fetges insatisfets i d’efectes devastadors per al foraster esnob i amb aires de petulància. Que cadascú trie la forma d’escalfar-se el cos. O de morir! Almenys jo, que l’alcohol el deteste, preferisc l’esport. I és per això que, quan la neu desaparega, aniré a un frontó que és a tocar de ma casa i que, curiosament, poca gent anomena així, frontón; tot al contrari, rep el nom de trinquete. Perquè qui m'ho anava a dir, això. La pilota, sempre present. Un nexe d'unió castellano-valencià. Per a més glòria del joc ancestral!     

Crepuscle

L’hora del crepuscle s’acosta com un preludi del fred devorador. El cel, clar i ras, anuncia el moment imminent del gel. I els fumerals, fins ara mig letàrgics, comencen a treballar intensament a fi de protegir els batecs humans que encara habiten l’estampa fascinant. I tan fascinant! Perquè allà apareix la llum, quina llum!, quina meravella! Natural i sense interferències, blava i transparent. S’eleva cap al cel des del peu mateix d’una terra colgada per la neu i arrecerada per la lluna. I la lluna segresta la mirada, segura de captivar el transitar del passejant. I ell, que l’esguarda des del carrer i s'atura, que l'esguarda des de qualsevol racó i s'atura. I ella allí, somrient, de gairell, allà dalt del cel, entre astres diminuts, que fa reflectir la catifa blanca i relluent de les eres, de les teulades... I del més enllà. Lluna creixent de gener. El cicle que gira i que gira novament. En uns dies, hi haurà lluna plena, per això. I serà tot un espectacle. I després, hi haurà lluna minvant. I ja més tard, lluna nova. I el cercle clourà. I tornarà a començar. Fase rere fase. Màgica, la lluna. Referent ara i adès. Com sempre. Alhora tan lluny i alhora tan prop. S’enlaira poderosa com cap altra llum i mostra, sense filtres, el mosaic nu d’una solitud fantasmagòrica on tot s’ensuma, i on tot se sent: la remor incessant del riu, el brunzir tenebrós del vent, el crepitar de la llenya seca, els lladrucs desconfiats dels gossos, el sigil dels animals salvatges, els gralls dels corbs, que s’esvaeixen en la llunyania,... I les campanes de l’església, també, que sonen puntuals. Un so modest i d’acord amb la humilitat de l’entorn. Les dotze de la nit, la una, les dos... Perdurabilitat al bell mig de l’erm peninsular. Però no hi ha res com el crepuscle, certament, l’hora vampírica, el moment llargament esperat per qui es corprèn gràcies a un descans que tot ho atrapa. A poqueta nit. Perquè aquest n’és el moment, fidel ara a Sant Antoni, que marca un pas de dimoni; i, en breu, camí de Sant Vicent de la Roda, quan el dia allargarà una hora. I ja després, la Candelera, quan el sol transite per la carretera...

Carretera

La carretera s’obri definitivament en les hores centrals del dia, d'un or- fins a un altre or-, amb un sol enlluernador que desfà el gel i permet circular entre revoltes i rectes curtes que anuncien les valls pregones on es cultiva el cereal, on pasturen encara els últims, i escassos ja, ramats d’ovelles i de bestiar boví. El contrast entre el blanc i el verd s’aguditza tènuement des de la curta distància i la màgia s’obri pas en forma de nombrosíssimes petjades d’animals feréstecs capaces de traçar senderes naturals que es perden més enllà de l’espessor del bosc. Les roques, humides però ja despullades de matèria blanca, perfilen la vessant de les muntanyes. Gota a gota. I els pins, mentrestant, s’enlairen impassibles mentre la neu cau de les seues branques robustes i incipients. La massa forestal oxigena, alhora, l’incrèdul conductor, rendit davant la bellesa; sense por, amb les finestres abaixades fins que, al remat, s’atura en sec. Aleshores, ell respira. Només això. Respira profundament l’aire net i pur que li fa ensumar l’aroma fresc del pi més característic de tot el paratge: el pi roig, conegut popularment com a pino albar, abundant i bell; o també dit pino bermejo. Perquè bermejo és igual a vermellós en català, per la corfa del tronc, supose. I d'etimologia ben curiosa, a més a més, no debades vermell deriva de la variant del llatí vulgar vermiclu, que pel que es veu remet també al colorant rogenc o carmí que se’n treia sovint del quermes i altres insectes. Diccionari Alcover-Moll dixit. Tanmateix, al marge de les curiositats lingüístiques, el cas és que la carretera continua amb el seu discórrer. I els badalls de vida s’aprecien gràcies a les poques senyalitzacions existents, topònims històrics i rius modestos que serpentegen entre una atmosfera posseïda per la despoblació i ara, també, per l’esperit hivernal. La divisió administrativa, el molló, enceta, de sobte, un nou paisatge i allà on hi havia coníferes i arbres caducifolis que xiulaven al compàs del vent, ara hi ha grans clarianes. I fins i tot, algun passejant que torna del seu caminar lent i pausat per la immensitat infinita. Ajudat amb la garrota, avança cap al seu poble satisfet d’haver complit amb un deure que ja és un dret inalienable per als veïns d'aquestes terres: viure en pau amb la natura. Perquè segons diuen, i aquesta és la gran veritat, esto es lo único que podemos ofrecer. Harmonia que batega. Més que suficient. I no cal gran cosa més, no. Certament.

"Chorlitos"

Es despengen de les canals en forma de coltell amenaçant, fiblons transparents que consoliden el seu poder amb l’arribada de les ombres i arrelen amb l’omnipotència de la nit gèlida i interminable, a recer d’unes temperatures extremes que els serveixen d’aliment. Són els denominats canellons, encara que també hi ha qui en diu caramells, canelobres, o fins i tot caneletes de gel, que particularment m’agrada molt i em connecta, a més a més, amb un llenguatge popular mediterrani que, pel que es veu, encara batega en algunes poblacions de l’Horta de València —gràcies Amparo, per la part que et toca—. En castellà, de manera general, en diuen carámbanos, no obstant això, en els pobles de l’Alcarria, que és on me’ls trobe cada vegada que passege, ja m’han fet saber que això és molt normatiu, que no en faça cas, i que si el que vull és conèixer la parla local m’he de fer ressò del terme genuí. Que quin és aquest terme? Doncs fa una miqueta de gràcia, fins i tot pot parèixer un pèl còmic, però és el que és: chorlito, si més no un dialectalisme molt viu que, evidentment, no canvia el seu significat, ni tampoc, és clar, la seua estampa terrorífica i imponent. Chorlito, doncs. O Chorlitos, més aviat, perquè el cas és que no hi apareixen de manera individual, tot al contrari, hi apareixen en forma de reguitzells simètrics o discontinus que s’escampen al llarg de tota una canal i que tenen una especial predilecció per les zones d’ombria, cosa que, contràriament al que hom puga pensar, no significa res quan les temperatures són bestials, que ho són, d’això no hi ha dubte: -10º, -15º, -20º i -22º... I així successivament. Aquest n’és el panorama, amics. Així que sí. Cal anar amb cura perquè fan feredat i tampoc és qüestió de cometre imprudències. A tot estirar, un els pot agafar una vegada caiguts en la neu flonja i abundant que s’acumula en els marges dels carrers. És l’única manera, de fet, de certificar que, en efecte, poden deixar sec a qualsevol que els contemple com si vinguera de la capital del regne: «ai mira, qué bonito, que invernal!». I nyas, al perol!

Eines

Un corre el perill de desllomar-se o de deixar-se l’esquena en l’intent, però cal córrer el risc, d’això no hi ha dubte. Perquè al marge de l’humor hiperbòlic, l’alternativa és molt pitjor: patir fred. I d’això res. Destral i pala, doncs. Un esforç físic necessari que pren forma en funció de les circumstàncies i que ajuda a superar els obstacles determinats per la natura i per les condicions climatològiques del moment. Neu i gel a tot arreu. Així doncs, si al País Valencià algunes eines brutals com ara el fes, la picola i el mall han quedat relegades, en la seua gran majoria, a museus etnològics com a conseqüència de la mecanització; en les contrades de l’altiplà peninsular, per contra, la pala i la destral són encara totalment imprescindibles i, a més a més, molt recomanables per a potenciar una mobilitat corporal que sí, és veritat, s’anestesia amb els bioritmes hivernals. En done fe. A palate, diuen els italians. És a dir, en gran quantitat, a doll, o a cabassades segons el llenguatge popular. I a palate vaig, literalment. Amb calma, això sí. Perquè així ho exigeix l'altitud -1500 metres-, i perquè tot demana una altra cadència, i un altre punt de vista, i un altre de tot. I el temps, frenètic a les ciutats, ací s’allarga d’una manera considerable. I la pressa, tan obligatòria, tan imprescindible, tan competitiva i tan de tot allà on el personal s’acumula i les empreses tiren fum de tanta activitat productiva, no serveix absolutament per a res en els enclavaments rurals. És un concepte inútil, si més no. I perillós. Qualsevol ocasió, en aquest sentit, és bona per a fer un recés, o també per a recordar frases antològiques de pel·lícules com El Bueno, el feo y el malo que ara em venen a la memòria: «Si administras el resuello, un tipo como tú puede llegar». El resuello!, això és, l’esbufec, o l’alè en català. Així que a xarrar amb qui passe per allà on es clava la pala, a alternar que diuen per ací, que no cal córrer. A pleret:

—Menuda nevada!

—Buena, buena —em contesten. Y ahora, el hielo!

    I així tot el matí, administrant l’energia. Agafant amb força també la destral, o la destraleta en el meu cas. Un hachuelo, que diuen per ací, la reina de les eines rurals, que posa en pràctica una habilitat a l’hora de partir troncs que, almenys jo, consolide dia a dia i colp rere colp. Nyas! I que passe el següent tronc i es sotmeta al veredicte de la meua dĕxtra, mot derivat en llatí de dextrāle. Mà dreta, precisament.

Nevada

Un cotxe el dia 7 de gener

I, finalment, la gent local parla en termes històrics encara que fins fa no res encara hi havia qui deia que «aún tendría que nevar más». Més encara? Doncs sí, més encara. I pel que es veu, les temperatures són idònies perquè així siga, és a dir, perquè continuem colgats de neu i perquè continuem vivint uns moments que, en realitat, cal prendre’s com el que són: un autèntic privilegi. Tot blanc. Un temporal com ja feia temps que no es veia en unes contrades on aquest panorama forma part indissoluble del paisatge. O en formava, és clar. Perquè aquestes quantitats són inabastables, uns espessors inèdits d’un temps ençà. I que conste que no ho dic jo, això, que soc un nouvingut i un romàntic enyoradís, no. Ho diu una veïna que m’ha saludat amb un bon dia entranyable i amb un somriure d’orella a orella que no podia dissimular el que pensava: «desde pequeña que no veía esto». I jo allí, enmig d’una carretera blanca sense fi, llenya amunt, llenya avall, gustós de poder abastir una llar que no dona coll aquests dies. Manteta i sofà diuen, generalment. Doncs això. Manteta i sofà. I de tant en tant, passeig de reconeixement, amb un toll de neu que no s’acaba i que arriba fins als genolls de qualsevol caminant. El bar ens salvarà, per això. L’únic bar. Allà on la gent del poble entra en calor i comenta la jugada, i observa el cel, i guaita per la finestra i veu caure uns flocs que augmenten la magnitud de la nevada. Hi ha satisfacció, de fet. I aquesta és la gran diferència amb l’urbs, amb la ciutat que tot ho esborra, on tot és un caos, on tot és un problema, sense el caliu honest de la ruralitat més profunda, allà on el temps s’atura i les hores passen cadencioses, sense cap altra cosa a fer que importe més que contemplar la infinita estampa hivernal. De vegades, això sí, passa la màquina llevaneu i aclareix el camí, i dona sentit a l’expressió fer fòllega, que és l’equivalent català a la castellana abrir camino. I la neu, aleshores, forma un mur infranquejable que arrela amb força, més o menys com la pluja en els temporals de llevant mediterranis. La meravella, en qualsevol cas, s’obri pas a cada racó. I no hi ha paraules per descriure-ho. Teulades a caramull, finestres blanques, destral en mà que parteix els troncs. Un idil·li que durarà anys i que ja no s’esvairà de la memòria dels pocs afortunats que habiten aquestes terres beneïdes amb la tecla de la dignitat i del record. Senzillesa innata.

El mateix cotxe avui

La goteta

La goteta. La goteta és important. I no, no em referisc a la que li cau a tots els homes després de fer un bassalet, sinó a la goteta que cal deixar anar en les aixetes d’aquelles cases que es veuen sotmeses a temperatures nocturnes literalment siberianes. -15º, per exemple. Perquè sí, perquè en cas contrari un es pot trobar amb la fenomenal sorpresa que a l’endemà no tinga aigua corrent a casa. Així de senzill. I encara sort que el sol fa el seu paper essencial i descongela les canonades, encara sort, que si no, que si no... En fi. Coses que passen al bell mig d’una serralada celtibèrica on aquest tipus de contratemps són d’allò més comuns, més o menys intensos segons la cruesa de l’hivern, és a dir, uns anys sense a penes incidents, uns altres amb tot el contrari, amb incidents a dojo, com en els vells temps. Però és clar, pel que es veu enguany és un hivern com els dels vells temps. I no és que ho diga jo, això, que soc un simple valencianet amb tendència a exagerar, no, és que també ho diuen, per fi, alguns oriünds: «ya hacía tiempo que no nevaba tanto»; «esta noche ha hecho frío»... I ai!, quan algú del terreny diu això, quan ho diu, és que n’ha fet, de fred, un fred de collons, del bo i del valent, res d’humitat ni de frescoreta com dirien els meus paisans, no. Fred, a seques. I a tremolar siga dit. Així que ja vos podeu imaginar la faena que se li ha acumulat a l’agutzil de l’ajuntament tal dia com avui, amunt i avall, amunt i avall, sense donar coll. «Ya llevamos dos calentadores rebentaos», m’ha dit. I allí que estava jo, al seu costat, a l'espera de les seues atencions, escoltant els seus diagnòstics, consell rere consell, tot mentre l’amo del bar obria l’albelló del seu preat establiment i observava les canonades que li subministren l’aigua, també congelades, per descomptat. Tot congelat. Gràcies que el sol regnant i una estufa d’aire providencial han desfet l’embús del gel i han fet possible que se serviren els primers cafès del dia. «¡Qué maravilla!», ha dit aleshores un client. «¡Esto es una maravilla!», ha rematat rient i conversant amb tots. Però el millor és que no ho deia pel cafè, que va, sinó pel fred i la neu, que segons sembla és boníssima per al camp. En efecte, ho és. La collita serà bona! Año de nieves, año de bienes, diuen en castellà. Un refrany, de fet, que no fa més que reforçar les tesis dels qui jo anomene els irreductibles, això és els qui malgrat les inclemències hivernals sempre estan a punt per amollar frases com ara «esto ya no es lo que era, si tú supieras, antes, antes sí que hacía frío, sí que nevaba...». Però jo ja en tenia prou amb el cafè. I amb l’agutzil: «esta noche deja caer un hilillo, no te preocupes por el agua, que este año hay de sobra. El depósito está lleno». La goteta, si més no, cal deixar caure la goteta. El hilillo...

Carrer

L’abast de la despoblació es dibuixa en les petjades inexistents de l’home sobre la neu. Alguns carrers romanen impecables i coberts de matèria verge passats uns quants dies d’un temporal que deixa espessors considerables sobre les teulades, els marges i l’asfalt de les carreteres. El rastre hivernal dissenya al seu gust un quadre meravellós que els més menuts assaboreixen en tota la seua magnitud i que a mi, particularment, m’empenta a estacar les botes allà per on no ha passat ningú, a mode de descobridor i amb la necessitat de reviure l’infant que porte al meu dedins. És allà, per tant, sí, allà mateix, entre els murs de les cases que formen l’embut del meu passeig, tan ordinari com extraordinari. Allà és on m’ature i els meus ulls s’endinsen en l’infinit més pertorbador, camí del bosc, camí del cim que connecta els solcs d’una llibertat humana amb els dies comptats. Malauradament. Natura agrest i salvatge. Desolació i mort. Vida rural incompatible amb els avanços imparables de la modernitat. I els galls, que canten sense pausa a la mínima espurna del sol. I el gel, que s’apodera de les canals i es despenja amb aquests coltells perfectes i transparents que amenacen qualsevol mortal amb aspiració de modificar les capricioses formes de la natura. I els trineus, que agafen, per fi, el relleu, i s’apoderen de les costeres impol·lutes. I un corredor, que s’obri entre la neu al compàs dels crits impetuosos, dels crits més alegres. L’operari municipal aclareix, mentrestant, l’entrada de les cases que encara tiren fum per les xemeneies. I jo avance cadenciós i despreocupat mentre el cric-crac de les meues petjades s’anuncia entre l’abundància i la densitat de l’esperit blanc omnipresent. Un altre carrer torna, de sobte, a mostrar la solitud impenetrable. I així estant, la poesia, el gènere dels sentiments, em crida com mai no ho havia fet fins ara. Pren forma, de fet, quan m’assec a escriure aquestes línies i quan navegue pels circuits inabastables de la tecnologia. I guiat per la improvisació teclege la paraula calle. I el primer resultat és un poema d’Octavio Paz que no, que mai abans havia tingut el plaer de llegir, per a més desgràcia dels enamorats del silenci captivador i penetrant:

Es una calle larga y silenciosa.
Ando en tinieblas y tropiezo y caigo
y me levanto y piso con pies ciegos
las piedras mudas y las hojas secas
y alguien detrás de mí también las pisa:
si me detengo, se detiene;
si corro, corre. Vuelvo el rostro: nadie.
Todo está oscuro y sin salida,
y doy vueltas y vueltas en esquinas
que dan siempre a la calle
donde nadie me espera ni me sigue,
donde yo sigo a un hombre que tropieza
y se levanta y dice al verme: nadie. 

Cap d'any

Mai un paisatge hivernal m’havia captivat tant. I, certament, se m’esgoten els qualificatius. Supose jo que la fascinació deriva del meu tarannà mediterrani, què en sé jo, o d’haver vist nevar a penes una vegada en la vida, de ben segur, però és que no puc deixar de magnificar-ho. Preciós. Un autèntic privilegi. El meu pas sense rumb causa estranyesa entre la gent local, que m’esguarda furtivament sense poder evitar el judici més elemental: «esta gente de ciudad». I no és per a menys, —jo també ho diria—, acostumada com està la concurrència humana d’aquestes latituds a la neu i a les inclemències meteorològiques que dibuixen l’entorn com si es tractara d’un quadre bucòlic i melangiós. L’infinit s’obre als meus ulls. I no m’ho acabe. No. Ni tampoc m’importa açò o allò. Per què ho hauria de fer. El passeig és sanador. I això és suficient. Tot diluït i colgat sota una manta blanca i virginal que m’obsessiona i em fa enfilar qualsevol camí traçat per les rodes d’algun vehicle tot terreny. De vegades, em quede paralitzat. I no pel fred, precisament, sinó per l’embruix de tot plegat, perquè la neu és hipnòtica, sempre ho dic, això. Hipnòtica. Com el foc. S’estén com una estora interminable i oculta els rierols. I, a pleret, es filtra pels boscos pregons, sense principi ni final. L’agafe amb els mans de tant en tant. I sí, per un moment deixe de sentir-les, les mans, però quin goig, aquest, perquè que tendra i que senzilla seria l’existència si aprenguérem amb el tacte, només amb el suau i progressiu ensenyament que transmeten les delícies de la vida. Les petjades dels cèrvids, mentrestant, apareixen en abundància i es perden entre argelagues, savines i matolls. I enmig de la solitud profunda, m’ature per sentir també el silenci. De sobte, la música de la natura s’apodera de la simfonia de la creació: uns corbs que grallen, o els gossos del poble, que lladren. O els flocs que cauen de les branques dels pins quan reben un lleuger escamot del vent. Allà dalt del cel, alhora, s’albiren els voltors, que planen sigil·losos i s’erigeixen com els amos absoluts d’uns núvols que van i venen. Clar i brillant és el paisatge, fosc i llobregós quan s’emporpra sense límit. La calma, tanmateix, s’ensenyoreix sense més necessitat...