Dubte

La crítica, aquella entesa com una lleugera disparitat envers l’opinió generalitzada, està molt mal vista d’un temps ençà. Corren mals temps per a la vida, certament. I això no ajuda. No. Morts per ací i morts per allà. I entretant, qualsevol expressió de dubte, per irrisòria que siga, es veu sotmesa a l’imperi d’una realitat incontestable que acoquina la població i la subjuga sota l’amenaça d’un panorama desolador i apocalíptic del qual ningú no pot escapar. Ningú. Una simple pregunta, en aquest sentit, pot ser motiu de denúncia infame o objecte d’etiquetes indecoroses: suïcida, paranoic, assassí, irresponsable, feixista... I això té un cost, evidentment. Tanmateix, els dubtes persisteixen. I de sobte, un es desperta entremig d'un laberint, amb noves restriccions sobre la taula, amb noves normes que han de ser acatades pel bé de tots, amb nous avisos suposadament conciliadors però que resulten contradictoris amb allò establert a penes fa unes setmanes, o a penes fa uns dies. A treballar i a callar, heus ací el gran què, el gran missatge. Però almenys a mi, des de ben menut, m’ensenyaren a dubtar i a valorar l’alternativa, a distanciar-me de la unilateralitat de tot plegat i a veure les coses amb certa perspectiva, per bé que manaren "els meus". La reflexió sempre per davant, no debades hi ha molt de frau repartit pel món. I el pensament únic és perillós. Obvia, de fet, la varietat cromàtica de la vida i els diferents camins que marquen, per exemple, les escorces dels pins. Així que sí, cal obeir, no diré que no. Però sereno. I a pleret. Perquè jo no me’n vaig, soc qui torne.