Neu

Fins ara, la neu havia aparegut de manera esporàdica. Una lleugera capa que enfarinava la terra i oferia una estampa idíl·lica sobre les teulades de les cases i sobre els balcons, a caramull d’aquesta matèria blanca que sol anunciar-se a poqueta nit i descarrega mentre les persianes romanen abaixades i els ulls es mantenen aclucats. Els matins, per això, solen ser espectaculars, un despertar lent i pausat de la letargia que convida a prendre un calentet i a endreçar casa a fi de passar el dia, tot el dia, entre el caliu de la llar. I tapats amb una manta. Curiosament, sol veure’s més gent pel carrer els dies de neu que els dies, diguem-ne normals, tot i que com sol ser habitual, els comentaris que se’n desprenen allunyen qualsevol efecte sorpresa, o millor dit, qualsevol sensació de novetat. És clar, els oriünds n’estan acostumats. Jo no. I per a mi, per als meus, tot és nou, un impacte paregut al d’aquell que no ha vist mai la mar i es queda petrificat davant la immensitat de l’aigua un dia de lluna plena, amb la carena que resplendeix per l’efecte del lluent. Té un component fortament hipnòtic, la neu, de veres que sí, més o menys com el foc, més o menys com qualsevol element natural en el seu estat salvatge. Sentir-la en la pell de l’home resulta curiós i instructiu, això com a mínim. De seguida, les mans adquireixen un to rogenc i gelat quan hi prenen contacte. I la sensibilitat intacta dels dits i els palmells deixa de respondre a l’instant. Tanmateix, resulta inevitable. Ara un ninot de neu, ara una costera per on deixar-se caure. O la tendència gairebé suïcida d’estacar els peus en un toll de neu verge que cobreix els camps de blat. Ben a la vora del camí, les xemeneies de les cases regolfen fum de manera contínua i la llenya crepita i crema mentre els més vells de la contornada passegen pel carrer alhora que amollen una sentència que ja em té fins als nassos: «antes sí que nevava, esto no es nada». Doncs això. Tot és qüestió d’acostumar-se, perquè cada lloc construeix el seu inventari semàntic o les seues frases per l’ocasió. No res frena, en canvi, el compassar de les estacions...

Riberenques

Una part dels girs i l’entonació lingüístiques que ronden per la Ribera els podem comprovar en aquestes dues mostres paròdiques de les pel·lícules Braveheart i Pulp Fiction. Sens dubte, un testimoni de gran valor humorístic que alhora ens endinsa en el caràcter barroc i còmic dels valencians del sud. En el primer, destaca la temàtica grollera i eròtica, amb paraules com totis (o tòtils, que és una espècie de gripau) i fogones (eina de cuina que en aquest cas fa referència al grau d'excitació sexual). En el segon, què no dir del gran doblatge i les reflexions al voltant dels plats més típics de la gastronomia valenciana: l’arròs de senyoret i l’allipebre, per exemple. Tot un plaer. Ací van, gaudiu-los.

Cèrvids

El bosc desperta compassat amb les primeres boires hivernals. Un capa de gel cobreix les praderies i pinta de blanc tot allò que ahir de vesprada era verd i tan verd, roques cobertes de molsa que posseeixen el romàntic passejant. A la recerca dels últims bolets, ja en procés de descomposició com a conseqüència de les temperatures gèlides, els sorolls de la natura ocupen l’instint d’aquell que s’hi ha deixat caure avui. I de sobte, li crida l’atenció una manta espessa d’herba fresca i humida sense cap badall en el cel que li done claredat. Pins interminables que amaguen la profunditat del no res. Costera amunt, el crepitar de les branques caigudes anuncia que el bosc cobra vida mentre s’enfila cap a les crestes del cim. I una manada de cèrvids capta l’objectiu de la càmera i immortalitza un instant meravellós. Són cabirols i n’hi ha un gavadal! Pasturen tranquils després de les successives batudes que els caçadors de la zona encapçalen orgullosos setmana rere setmana. I ara reposen sense l’estrèpit dels tirs. Alguns es queden paralitzats davant la presència del visitant perdut i inofensiu, un segon, només un segon, i de seguida marquen el camí que traça el mascle dominant, majestuós, cornamenta poderosa. L’aspecte llobregós de l’espai convida a buscar més moviments d’aquest estil entre l’espessor i el temps s’accelera quan s’escolen alguns sorolls diferents al brunzir del vent. Crec, crac, crec... Aleshores hi apareix, estampa imponent, galopant sense enemics ni oposició, si fa no fa a uns cinquanta metres, taca blanca en el cul que s’esvaeix alertada per la presència d’aquell que, feixugament, entropessa amb les pedres, que s’esvara pel terreny, que s’embolica amb les argelagues i els esbarzers. Caigut en terra, la batalla resulta desfavorable per a un oponent de ciutat. I rendit, torna a la clariana de la font on un altre grup nombrós de cèrvids se’l mira familiaritzat. Desapareixen sense pressa conscients que els humans es divideixen en dues categories: els que disparen i maten; i els que se sorprenen perquè encara queden llocs en el món on la natura es lliure i salvatge. 

 

Dubte

La crítica, aquella entesa com una lleugera disparitat envers l’opinió generalitzada, està molt mal vista d’un temps ençà. Corren mals temps per a la vida, certament. I això no ajuda. No. Morts per ací i morts per allà. I entretant, qualsevol expressió de dubte, per irrisòria que siga, es veu sotmesa a l’imperi d’una realitat incontestable que acoquina la població i la subjuga sota l’amenaça d’un panorama desolador i apocalíptic del qual ningú no pot escapar. Ningú. Una simple pregunta, en aquest sentit, pot ser motiu de denúncia infame o objecte d’etiquetes indecoroses: suïcida, paranoic, assassí, irresponsable, feixista... I això té un cost, evidentment. Tanmateix, els dubtes persisteixen. I de sobte, un es desperta entremig d'un laberint, amb noves restriccions sobre la taula, amb noves normes que han de ser acatades pel bé de tots, amb nous avisos suposadament conciliadors però que resulten contradictoris amb allò establert a penes fa unes setmanes, o a penes fa uns dies. A treballar i a callar, heus ací el gran què, el gran missatge. Però almenys a mi, des de ben menut, m’ensenyaren a dubtar i a valorar l’alternativa, a distanciar-me de la unilateralitat de tot plegat i a veure les coses amb certa perspectiva, per bé que manaren "els meus". La reflexió sempre per davant, no debades hi ha molt de frau repartit pel món. I el pensament únic és perillós. Obvia, de fet, la varietat cromàtica de la vida i els diferents camins que marquen, per exemple, les escorces dels pins. Així que sí, cal obeir, no diré que no. Però sereno. I a pleret. Perquè jo no me’n vaig, soc qui torne.

I Brad Pitt em salvà del sopor...

Vaja per davant que no tinc per costum compartir el que em passa dins l’aula, de fet em negue en redó des d’aquella experiència iniciàtica en el Baix Segura que quasi em costà la pell, el futur i jo què sé quantes burrades més que preferisc no citar perquè em trobe immers en l’última setmana de classe abans de les vacances de Nadal i avui he tingut un d’aquells dies que en un principi semblava mortífer i, a la fi, ha resultat magnífic. Podria haver entrat en col·lapse, de fet, però això no ha passat perquè amb el temps d’experiència acumulada dec haver aprés a torejar els factors incompatiblement compatibles que es donen cita cada dia en un institut de secundària.

La meua parròquia estudiantil, a tot açò, em deu considerar a hores d’ara un docent d’aquells que en diuen estrany, dels qui fa i desfà al seu gust, el típic que busca l’aïllament a l’hora d’esmorzar i que defuig el debat en les interminables sessions d’avaluació, altrament dites les ovulacions. Un professor a mig camí entre la il·lusió i la desil·lusió, sense cap intenció de fer barret en la sala de professors i aliè a les pedagogies revolucionàries d'aquest present alienador que imposa un boç a la cara mentre l’alegria de l’adolescència ens passa per davant sense ni tan sols parpellejar. Potser és que soc un incrèdul. O un meninfot. Potser és això. Sí, és ben possible. O potser, també, és que els alumnes són animetes càndides que cal apreciar de cap a cap. Feliços i despreocupats malgrat les circumstàncies. Almenys a mi no em diuen profe, que ja és dir. Em diuen pel meu nom. I això em fa feliç. Pel·lícula, per tant. De l’Antiga Grècia, a més a més. I un alumne fabulós que me l’ha portada en un pendrive. Allí tot ell, perseguint-me per l’escala mentre jo pujava taciturn perquè una alumna obsessionada per les notes m’havia exigit, moments abans, dos dècimes més en un examen. Dos dècimes? Això només, reina? En fi. Troya que ha caigut. I Brad Pitt en plena efervescència. Que guapo, por Dios! ha exclamat una alumna. I no ha parat de dir qué guapo, por Dios durant les dues hores que Brad Pitt ha desfilat per la pantalla matant sacerdots i prínceps troians. I després ho ha dit la seua companya. I l’altra del costat... I jo he hagut de llevar la pel·lícula momentàniament per a posar un poc d’ordre en un galliner que es  descontrolava per moments. Però és que era guapo de collons, ho és, de fet. Despitralat, fibrat, musculat, tot un cànon de bellesa que, evidentment, ha despertat també els instints més primaris del mascle de la classe. ¿Y yo qué? Tu res, borinot! Tu a callar! I així estant és quan la sirena m’ha salvat de caure en un debat estèril on no hi havia color. Perquè un moniato és un moniato. I Brad Pitt sempre serà Brad Pitt. Amb trenta, amb quaranta i amb seixanta anys...

Tenia cita, poc després, amb els futurs candidats a engreixar les llistes d’estudiants de les escoles municipals d’adults. Els meus estimats alumnes d’FPB. I va i resulta que avui no tenien ganes fer classe. Novetat absoluta! Així que m’han demanat passejar per la mar. I jo els he dit que sí, com no!, que el dia romania enterbolit, però que malgrat això es veia l’horitzó. I de camí cap a l’infinit, un s’ha descarregat una brúixola en el mòbil. I ha identificat el Montgó al sud, i els cims del Desert de les Palmes al nord. I m'ha comentat el trànsit marítim, que és un factor humà que altera el paisatge. I després m’ha dit que l’aigua no es filtra en les mallades del Saler i que per això s’entolla després de cada temporal. I jo li he dit que, segurament, tenia raó i que el que em contava era molt més valuós que les històries que em sol contar qualsevol altre dia de classe, diguem-ne normal. I al remat, ha tornat xarra que xarraràs a l’institut per un senderi meravellós on un altre alumne ens ha explicat la diferència entre un pi blanc i un pi pinyoner. I jo, pensatiu perquè no donava crèdit, he desfilat per fi cap a casa conscient que per un banda Brad Pitt m’ha salvat de caure en el sopor del clima prevacacional i la humitat de l'ambient m’ha refrescat el suficient com per intentar-ho de nou demà, des de primera hora, a la trinxera nostra de cada dia.

Pilota en temps de COVID

Puchol II, campió individual
d'Escala i Corda per tercera vegada

Després d’un temps apartat dels trinquets i de tot allò que es cou per aquests temples sagrats de la cultura popular, la pilota valenciana rebota de nou al meu dedins gràcies a les retransmissions televisives i condicionada per les circumstàncies actuals: sense públic, a porta tancada i tan sols amb una percepció virtual de l’època que ens han tocat de viure. No hi ha crisi sense aspectes positius, no obstant això. I bé es podria aprofitar més i millor aquesta avinentesa derivada de la COVID-19 per a atraure, allò que en diuen, nous patrocinadors, noves imatges corporatives, nous al·licients i noves audiències. Perquè no tot ha de ser una contínua lamentació ara que el personal veu les partides reclòs i a través d’una pantalla. Del negre al blanc, doncs. Perquè algú en sabrà d’aquestes coses, dic jo... I de moment, es va fent. I amb la cara ben alta. Heus ací l’exemple de pilota a casa, certament meritori. O el de l’espai cultural Pelai, també molt interessant. O en un altre àmbit, el de la mateixa À punt, implicada a la seua manera en la retransmissió en directe i sense talls dels Campionats Individuals de Raspall i Escala i Corda. Benvingudes siguen aquestes iniciatives, doncs. I que servisquen per a afrontar els reptes de la pilota en plena pandèmia i en ple segle XXI. Faena feta, no fa destorb.

Tenia jo, d’altra banda, un especial interès per veure la final del mà a mà entre Puchol II i de la Vega. I la veritat és que al marge del resultat, que fou molt aclaridor, 60-25 a favor del gran pilotari de Vinalesa, no s’ha de desmerèixer el paper d’aquest altre prometedor jugador nascut a Almussafes que domina les dues mans i que ha vingut per a delectar els aficionats com feia temps que no es veia. Ja li arribarà el moment, diuen què. Perquè és clar que a hores d’ara, Puchol II se situa un esglaó, o dos, per damunt. Un pilotari en plenitud de facultats, poderós i incontestable. Un bou de vint-i-nou anys que, atesa la superioritat demostrada al llarg de tot el campionat, ha tornat a obrir l’etern debat de disputar partides a l’antiga, és a dir, ell i una granera contra tres triats. En fi, la càtedra o els responsables de la fundació, o ell mateix, diran. Mentrestant, ací en deixarem constància, tot esperant que aquest present tan complicat reforce les bases del que ha de venir en un futur. Salut i pilota, no ens queda altra! I enhorabona al campió.

Un dels pròxims esdeveniments
que tindrà lloc al trinquet Pelayo 

Museu Escolar de Puçol (Elx)

Amb motiu de la publicació del meu darrer llibre Les Nostres Festes, fa unes setmanes vaig rebre un missatge d’un bon mestre de primària en el qual m’expressava la seua opinió sobre l’opuscle en si i em convidava, molt gustosament, a visitar l’escola en què treballava: el Museu Escolar de Puçol, situat al bell mig del camp d’Elx (Baix Vinalopó). «Uf, molt lluny», vaig pensar de seguida; «per a què anar-hi?»; «què se t’ha perdut a tu, allà baix»... No sé, supose que al meu dedins encara bategaven aquells particulars camins al sud que desembocaren en un llibre l’ombra del qual encara em persegueix i que tants temors m’ha creat des d’aleshores ençà. Sí, aquell llibre, aquell... Perquè si bé ho pense, ja són quinze anys, ni més ni menys. Quinze anys des que vaig fer classe en el niu d’incerteses i vacil·lacions en què cauen tots els professors de valencià que són enviats a les missions i són despertats, abruptament, del seu somni daurat de transformació del país quan ensumen les revoltes del riu Segura. Impossible. Del tot. Tanmateix, els anys passen. I els prejudicis es dilueixen. I les reticències de seguida són vençudes quan a l’altre costat de la pantalla hi ha algú que insisteix i et planteja una cosa molt simple i molt senzilla: fer escola. I a més a més, amb tu com a protagonista, que has escrit un llibre sobre festes genuïnes i amb el qual es pot generar un dia magnífic entre criatures que aprenen i mestres que estimulen a través de jocs, tallers i projectes educatius. Així que sí. «Sí», vaig dir finalment. «Hi aniré». I en efecte, ara no puc estar sense dir la meua. Perquè, tot d’un plegat, l’experiència fou fabulosa. Un privilegi, de fet. Des del principi fins al final. I és que el primer que em va cridar l’atenció fou una escola que, en efecte, és un museu. Literalment. Els alumnes van i venen entre classes i espais on s’hi exposa la forma de vida lligada a la terra que ha caracteritzat el camp d’Elx des de temps immemorials: oficis, botigues tradicionals, atifells de conreu... I a més, hi són part activa: guien, presenten i plantegen dubtes. Sense cap indici d’estar clavats en un sistema educatiu rígid i basat en l’acumulació absurda de continguts. Només això. Utopia i llibertat. Un gust en aquests temps de pandèmia mundial en què un llibre o un simple brot de palma es poden transformar en un somni o en una bonica flor.