Desconnectat
de les tertúlies polítiques i de les confrontacions ideològiques derivades d’aquesta
quarantena infame, ací, mentre em menge una pizza, no puc evitar fer-me ressò d’una representant electa que ja
comença a erigir-se com el blanc predilecte de les crítiques i les burles
sistemàtiques que emanen de les xarxes socials. Maria Isabel Ayuso, àlies posado de cine, la presidenta de la
Comunitat de Madrid. I amb tot el mereixement. Sens dubte l’autoritat del ram
que més titulars genera a hores d’ara i la que més contribueix a confondre el
personal amb les seues eixides constants de coet borratxo. No passa dia, per
això, que no vocifere cap barbaritat i, pel que es veu, es deu trobar còmoda,
allí en la seua posició benestant, com si estiguera per damunt del bé i del mal,
no del tot conscient d’estar fent el ridícul si del que parlem és de COVID-19 o
de qualsevol altre tema controvertit, així en general. Carn de mem! Perquè mira
que n’amolla, de bones, ja ho crec! És un no parar. Tantes que al remat, un no
sap què és millor: si prendre-les seriosament, amb el consegüent cabreig que
això suposa; o si prendre-les en broma, amb el risc que això comporta des del
punt de vista psicològic, ja malmès de per si. No sé, per tant, fins a quin
punt és bo tenir solta i fora de control una personatge així, però és clar que sempre
dona joc, fins i tot en moments tan delicats com aquest. Una política
estereotip de totes les vulgaritats, d’aquelles que superen les expectatives
creades i d’aquelles que empenten a un a participar de la vida pública a fi d’impossibilitar
que tal mediocritat arribe al poder. Perquè sempre m’ho han dit això, a mi, els
qui es preocupen d’aquestes coses: «si et desentens, malament, permets que el
poder l’ocupen els més incapacitats». I bona part de raó hi ha en aquest consell,
sempre apropiat quan un s’atansa, tant per a bé com per a mal, al balcó del
carabassar institucional. Però jo resistiré, com la cançó de moda durant el
confinament. I no decauré. Ignoraré, si més no. No siga cosa que, fins i tot,
em caiga malament el sopar, una simple pizza, per exemple, d’aquelles que s’engoleixen
amb fruïció mentre a la tele posen una pel·lícula americana. Tot molt
mediterrani, per descomptat, com afirma aquesta senyora sorgida de les
entranyes més selectes de la societat madrilenya i que és tant de l’estil d’aquella
altra anomenada Esperanza Aguirre. El mal és que ha vingut per a quedar-se. I el bo és que això, almenys, també ens recorda de quina manera no hem de ser quan ens fem majors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada