Cristina
ja m’ho va dir, ara fa més d’un mes, quan el govern va decretar l’estat d’alarma
i va parlar de dues setmanes de confinament. —Dos mesos, Sergi, dos mesos. I
ausades que tenia raó. Ella sempre la té. I no perquè prenguera de referència
la reclusió marcial que havien seguit a Xina, que també, sinó perquè és intel·ligent.
I perquè jo m’ho prenia mig en broma. —Dos mesos? Va tira... —vaig contestar—. I,
en efecte, tot pareix indicar que així serà, fase a fase, a pleret, primer amb
la melodia dels missatges imperatius de l’estil ‘Queda’t a casa’, després amb
aquells altres entendridors i perduts ja pel canó del temps i la memòria com el ‘Tot anirà
bé’, i tot seguit superant allò que els especialistes del ram anomenen les
etapes, com si açò fora el tour de França. Les etapes. És a dir: l’etapa de preparació, la d’adaptació, la d’incredulitat i, a hores d’ara,
la de resistència. Perquè ací és on em trobe jo des de fa uns dies, a punt de
coronar el Tourmalet, com molts de vosaltres, supose, en la fase de resistència
de la quarantena, de la puta i fastigosa quarantena que ens reclou i ens
atenalla! Irritat, nerviós i esgotat; i psicològicament superat pels
esdeveniments, tot esperant passar prompte a una etapa d’alleujament que no és altra cosa que una mena de badall d’aquesta tortura infame que es fa gran com una bola de neu i que ja és hora que es relaxe per minso i breu que siga tal relax, ni que siga
pels xiquets, bàsicament, que vosaltres, pares del món, ja m’enteneu... Perquè
això és el que no saben els qui no són això, pares, precisament, aquells que no tenen res més a
fer que exercici o teletreball. O treball, així, directament, que també
és una putada, certament, en aquestes condicions. En fi. Pel que es veu, l’alliberament dels més menuts
serà en menys d’una setmana. És el que han anomenat l’inici de la desescalada
progressiva. Però es diga com es diga, jo vull que arribe ja. I eixir de casa
tal com han fet tots aquells que porten fregit el gos fent-lo recórrer cada dia
les mateixes places i els mateixos carrers, amb la diferència, això sí, amb la
gran diferència, que els nostres fills no són un gos, sinó que són personetes
en potència. Els vertaders herois de tot plegat. I han de respirar. I fer coses
que, més o menys, estan al seu abast, com ara passejar o fer una carrera vora
riu. Al riu Xúquer, per exemple, que a tot açò deu baixar més cabalós en els
darrers dies, i també més net, i més ple de vida. I més de tot. I així estant,
recolzat en la finestra, pense en totes aquestes coses, i imagine alhora la dolça candor
del sol i dels vents sobre la pell de tots els meus, a l’espera de poder
assaborir les fragàncies i els privilegis d’aquesta estranya primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada