Ai
la quarantena, dolça i rutinària melodia! Cada dia la contemple des del balcó, aliè a les
llargues passejades que fan els mateixos veïns de sempre, aquells que fan
exercici amunt i avall amb el seu gos, o la seua gossa, que no se sap ben bé
què és. És igual. Jo sempre em trobe ací, en el balcó, esperant la novetat
que no hi arriba, tractant de superar l’angoixa del confinament, o la bogeria
que em sobrevé de colp i volta quan sent el menut del meu veí que plora sense
consol, més o menys com el cel, que també plora, que no ha deixat de fer-ho en tot
el dia, i en tota la setmana, i en tot el mes. Tanta sequera i tanta collonada!
Tot mentida. Tot! Al meu país, la pluja no sap ploure, certament. I així
estant, és quan sent la mare de la criatura, que es queixa, és clar que es
queixa. I el pare que crida, que brama posseït. I les altres criatures de la
casa, que tampoc no paren de bramar. I els brams que s’encomanen als altres
habitatges. Un rere l’altre. Tots bramant. I jo que no ho aguante més i decidisc,
per fi, obviar l’aïllament i fer com fan alguns espavilats del barri que baixen
a fumar i aguaiten el seu mòbil distrets i complaguts sense veure si el seu gos
ha cagat per ací o per allà. Total! Tant fa! Però a mi m’agradaria ser un gos
en aquest moment. Sempre ho he sigut, per això, però ara amb més raó, sempre
servil, sempre obedient. Un gos, sí, definitivament. I a més, amb tendència a olorar la merda, o el fem del contenidor, si més no, que m’embriaga, de bell nou, quan l’òbric i em delecta
amb la seua flaire de tarongina i gesmiler, un perfum florentí que em penetra en
el cos com la ferum d’un empestat. Oh, quina joia!, quina agradable sensació!
Quin deler! Mel de romer! I fet un gos, avance per la vorera del carrer, furtivament. I compte els cent passos que em guien fins a la porta de l’escola religiosa
que tinc davant de casa i que reclama llibertat amb el seu gran cartell a la porta principal. Llibertat. O més
aviat, LLIBERTAT, així en majúscules, per a deixar-ho clarinet. LLIBERTAT. Però
no de moviments, no, sinó d’ensenyament, per descomptat. Que aquesta
escola la governen monges i la guia el creador totpoderós. I la gent s’ho creu
fidel a una doctrina que sempre fan uns altres. Sempre els altres. Nosaltres
bons, els altres dolents. O gossos. Perquè joc soc un gos. I m’hi faig creus, allí
tot sol en la meua nova condició d'animal fidel i servidor, a penes a cent passos de ma
casa, lladrant i amb un alè d’aromes sempiterns. I la policia que es creua, de
sobte, en el meu camí i em pregunta 'on creus que vas'. I jo que li conteste que m'he transformat en gos i que me’n torne cap a casa, que ja n’he tingut prou i
que no desitge bavejar per ells. Ni per ells ni per ningú. I ja per les escales de la finca, decidisc no ser un gos mai més, que millor si soc un infectat. I m’espolse les espardenyes quan entre a casa i m’atanse novament al
balcó. I fume sense ganes per acabar de matar-me per complet. Però, de sobte, el
cel deixa de plorar, com les criatures dels veïns. I aleshores em ve a la memòria aquella
paraula, sí, aquella tan de moda durant tot aquest aïllament: resiliència, que significa projectar-se cap al futur a
pesar de les condicions tan negatives que ens envolten. I em recloc encara més
al meu dedins protegit per unes línies que em flueixen perquè ja mai ningú
me les podrà arravatar, siga gos o persona putrefacta. Sereno, company, sereno. I amor, sobretot amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada