Coronavirus. Capítol 29: 'Crema solar'

En els primers compassos d’aquest confinament patriòtic i col·lectiu que vivim i patim fou el paper higiènic. La gent assaltava els supermercats a la recerca desesperada d’aquest producte d’alta necessitat que prompte va ser motiu de mofa en les xarxes socials. I amb raó. Tot seguit, la demanda va mutar en un altre producte de neteja però no del propi cos sinó de la llar: el lleixiu. Imprescindible, també. Pel que es veu, allò que no havia estat depurat durant anys i panys, havia de ser exterminat ara que hi érem tancats. A colp de fregadora, si més no. I ara, que ja fa un mes que les cases s’han convertit en les nostres presons particulars i que ja fa un mes també que la neteja s’ha convertit en una necessitat vital amb capacitat d'alleujar la nostra penosa existència, hi ha pronòstics que diuen que el pròxim producte a exhaurir-se en totes les botigues i els centres comercials serà el de les cremes solars. I jo el compartisc, certament, aquest pronòstic. El compartisc perquè així m’ho marca aquest rellotge de sol que tinc penjat a la terrasseta de l’habitació i que, evidentment, deu estar mal col·locat, al marge de les lleis de la física i amb un gnòmon que se suposa que marca unes hores que jo no sé interpretar, la veritat. Simplement el vaig col·locar en la terrassa perquè fera bonic, que ja és prou motiu. I perquè em recordara, ja posats, el nom dels vents mitjançant aquesta rosa de ceràmica tan característica de les terres mediterrànies. Ponent, llevant, tramuntana, migjorn, llebeig... Però al marge d’això, el rellotge em demostra la necessitat urgent de sol. I en conseqüència, la necessitat encara més urgent de cremes solars. Un destí unitari, aquest, el de les cremes, que a més a més tots compartirem quan finalitze el període de reclusió obligatori que ens ha furtat la pasqua i els primers rajos de sol picant a vora mar, per exemple. La crema solar, el producte! Prompte omplirà d’esperança els prestatges dels supermercats. I prompte, també, s’exhaurirà atesa la forta necessitat de rajos ultravioleta que manifesten les nostres pells pàl·lides recloses entre quatre parets, les mateixes que no poden gaudir del sol primerenc d’aquest mes d’abril atípic sense processons de Setmana Santa, ni mones de pasqua en la muntanya, ni catxirul·los, ni res de res. A casa! Sense les condicions necessàries per gaudir del temps bonacenc i de l’esclat de vida que marca el calendari. Perquè ja n’hi haurà temps, d’això, diuen què. I la Mediterrània esperarà, com sempre ho ha fet, per altra banda. No ens la mereixem! I, mentrestant, per ací continuarem fent un repàs cronològic d’aquesta quarantena infame que m’empenta a escriure i a escriure sense fre a fi de tornar-me xirivia. I foll. I gàbia. I boig...