Coronavirus. Capítol 22: 'Superlluna'

Panoràmica de la superlluna en el castell de Cullera.

Una instantània captada magníficament per

Toni Sendra

Fastiguejat per tota la llau de xifres, estadístiques i càbales sobre l’impacte del coronavirus en un raconet de món que, segons diuen, s’està portant fenomenal, em dispose a buscar per la xarxa alguna notícia que s’allunye del monotema que ens angoixa l’existència i que em traga del sopor d’un diumenge interminable sense cine ni passejades per la mar. Però és clar, no arribe enlloc. I el que és pitjor: m’entra un mal de cap terrible i els ulls em sagnen d’impotència i de frustració fins arribar a la conclusió que tots esteu pensant: una autèntica merda. Així de clar. Perquè l’experiment no només no funciona, com anava a funcionar!, sinó que a més resulta contraproduent. Cinc minuts, deu, mitja hora, una hora... Però res. La COVID 19, que jo no ho sabia però és un acrònim de l'anglès coronavirus disease 19, ho amera tot. Tot. Així que captiu i desarmat, perd tota esperança de continuar amb la recerca. I a sobre, els crits de les meues criatures se'm fan particularment irritants, cosa que també impossibilita qualsevol tipus de concentració i, altrament, qualsevol tipus d’activitat que no siga la de contenir els ànims i les discussions que es fan, a tot açò, cada dia més insuportables. Dues setmanes més de confinament! I després, ja veurem. Així que paciència. I, en tot cas, com a recurs infal·lible, humor. Perquè si d’alguna cosa van ben servides les xarxes aquest dies és d’humor: mems i acudits pertot, de bons i de no tan bons. Per a triar, certament. Hi ha molt de fenomen solt per l’espai virtual, la veritat. I almenys això, s’agraeix de tant en tant. L’humor ens farà lliures, diuen què. I és justament quan pense en tal axioma que un bon amic del poble i amb el qual mantinc certa correspondència per Facebook, comparteix de colp tot un conjunt d’articles d’un web vertaderament interessant que es diu Cultura inquieta. I aleshores, la cosa, que pintava negra i depressiva, canvia substancialment, perquè no és sols que a Canàries ha florit per primera vegada una orquídia de Darwin, és que també la música d’Ennio Morricone sona cada dia a la plaça Navona de Roma durant el crepuscle, o que hi ha deu obres mestres de la pintura que ens poden servir per a assossegar-nos i per a calmar l’ansietat, o que, aquesta és de les que més m'agrada, el pròxim dimarts dia 7 d’abril hi haurà el que es coneix sota el nom de superlluna rosa, això és un fenomen que, pel que es veu, ocorre quan l’òrbita de la lluna se situa més a prop de la terra al mateix temps que és plena. I el millor és que per a veure-ho, només cal una finestra. O un balcó. O un terrat. Perquè si alguna cosa és pot fer durant aquests dies és mirar el cel, que està molt més clar i molt més net. I segurament, també, més cavil·lós per la nostra perllongada, misteriosa i beneficiosa absència.