I de nou, la màgia de la pilota

Foto: Ulisses Ortiz

Han hagut de passar vint-i-quatre hores. Ahir no podia. No era el moment. L’emoció era massa gran. I les imatges viscudes al trinquet Pelayo bategaven encara fortes al meu dedins. Començava i recomençava. I no res. No podia. Fins i tot ara em costa... Em quede, tanmateix, amb l’estampa de Quico Soro III atacat a la paret del dau. 55-55. El trinquet embogit. Crits de José, José... Plors, inquietud, nervis. I ell totalment a soles. –Que difícil, quin paperot, pobre! em diu aleshores Toni, l’amic que seu al meu costat. I té tota la raó. Però Francesc Soro Juan aguanta la pressió, ja ho crec que l’aguanta, a mode de rei absolut, abstret de l’olla que bull, concentrat en la faena. Perquè ho sap, sap que això, tot el que passa al seu voltant: els crits, i els silencis tensos, i la pressió ambiental, i el pes de la història... és el pitjor escenari que podia tenir al davant, un drama, segurament un dels tràngols més amargs, o més inspiradors, a què es pot enfrontar un esportista d’elit. Però ell, clar, ha vingut per a guanyar. I guanya. Massa de ferro, dau poderós. I aleshores, el trinquet esclata. I li ho reconeix, per fi: sobre les lloses reposa el millor, un autèntic número u, el mateix que ha conquerit el seu sisè títol de l’Individual. Potser l’únic amb capacitat de resistir una partida d’aquestes característiques, tan calenta, tan emotiva, tan llegendària, tan indescriptible. Una gran victòria. Els seus ulls ho diuen tot. La més difícil i treballada de la seua carrera esportiva.

Jo vaig estar allí. I ho vaig veure. Les expectatives eren altes. La realitat les va superar amb escreix. Mai abans havia viscut i sentit en carn pròpia una partida similar. Quan aquella del 95 entre Genovés i Àlvaro jo encara era molt jove. I a penes retinc alguna imatge. Imatges d’arxiu, en qualsevol cas, no directes, repetides una i altra vegada per televisió o per Internet, sí, però llunyanes. Aquesta partida, en canvi, passarà a la història dels meus records, sens dubte. Per extensió també a la de tots els privilegiats que contemplaren un espectacle únic i grandiós. Únic! Pura màgia. Dels que ocorren molt de tard en tard, sempre ho dic, massa de tard en tard. Ja ens en podem sentir satisfets, malgrat això, els valencians. I sí, és cert que l’Individual sempre tindrà un deute amb Genovés II. Però la història és així, capriciosa, recelosa de conservar el mite del que va poder ser i no fou. –Una llàstima, deien molts aficionats entre la perplexitat i la frustració. –Si arriba a guanyar, ai si arriba a guanyar!, deien tants altres. Que bonic és somiar! Però no sabem què haguera passat si haguera guanyat. O sí. Qui sap. Millor no pensar-ho... Ara el que toca és viure el moment. I prou. Perquè l'única certesa és que la pilota valenciana mereixia una final com la d’ahir. I avui, l’heroïcitat que sovint es refugia pels trinquets presenta credencials en una societat que no coneix ni comprén tals estats de rebel·lia popular en ple segle XXI, una societat amarga i assimilada que mai arribarà a plantejar-se el fet que el joc per excel·lència d’aquesta terra de comarques ha trobat les seues bigues i resisteix mentre vigila nit enllà.