I de nou, la màgia de la pilota

Foto: Ulisses Ortiz

Han hagut de passar vint-i-quatre hores. Ahir no podia. No era el moment. L’emoció era massa gran. I les imatges viscudes al trinquet Pelayo bategaven encara fortes al meu dedins. Començava i recomençava. I no res. No podia. Fins i tot ara em costa... Em quede, tanmateix, amb l’estampa de Quico Soro III atacat a la paret del dau. 55-55. El trinquet embogit. Crits de José, José... Plors, inquietud, nervis. I ell totalment a soles. –Que difícil, quin paperot, pobre! em diu aleshores Toni, l’amic que seu al meu costat. I té tota la raó. Però Francesc Soro Juan aguanta la pressió, ja ho crec que l’aguanta, a mode de rei absolut, abstret de l’olla que bull, concentrat en la faena. Perquè ho sap, sap que això, tot el que passa al seu voltant: els crits, i els silencis tensos, i la pressió ambiental, i el pes de la història... és el pitjor escenari que podia tenir al davant, un drama, segurament un dels tràngols més amargs, o més inspiradors, a què es pot enfrontar un esportista d’elit. Però ell, clar, ha vingut per a guanyar. I guanya. Massa de ferro, dau poderós. I aleshores, el trinquet esclata. I li ho reconeix, per fi: sobre les lloses reposa el millor, un autèntic número u, el mateix que ha conquerit el seu sisè títol de l’Individual. Potser l’únic amb capacitat de resistir una partida d’aquestes característiques, tan calenta, tan emotiva, tan llegendària, tan indescriptible. Una gran victòria. Els seus ulls ho diuen tot. La més difícil i treballada de la seua carrera esportiva.

Jo vaig estar allí. I ho vaig veure. Les expectatives eren altes. La realitat les va superar amb escreix. Mai abans havia viscut i sentit en carn pròpia una partida similar. Quan aquella del 95 entre Genovés i Àlvaro jo encara era molt jove. I a penes retinc alguna imatge. Imatges d’arxiu, en qualsevol cas, no directes, repetides una i altra vegada per televisió o per Internet, sí, però llunyanes. Aquesta partida, en canvi, passarà a la història dels meus records, sens dubte. Per extensió també a la de tots els privilegiats que contemplaren un espectacle únic i grandiós. Únic! Pura màgia. Dels que ocorren molt de tard en tard, sempre ho dic, massa de tard en tard. Ja ens en podem sentir satisfets, malgrat això, els valencians. I sí, és cert que l’Individual sempre tindrà un deute amb Genovés II. Però la història és així, capriciosa, recelosa de conservar el mite del que va poder ser i no fou. –Una llàstima, deien molts aficionats entre la perplexitat i la frustració. –Si arriba a guanyar, ai si arriba a guanyar!, deien tants altres. Que bonic és somiar! Però no sabem què haguera passat si haguera guanyat. O sí. Qui sap. Millor no pensar-ho... Ara el que toca és viure el moment. I prou. Perquè l'única certesa és que la pilota valenciana mereixia una final com la d’ahir. I avui, l’heroïcitat que sovint es refugia pels trinquets presenta credencials en una societat que no coneix ni comprén tals estats de rebel·lia popular en ple segle XXI, una societat amarga i assimilada que mai arribarà a plantejar-se el fet que el joc per excel·lència d’aquesta terra de comarques ha trobat les seues bigues i resisteix mentre vigila nit enllà.

Ai, ai, ai...

Segons m’han contat, José Salvador va trencar a plorar al trinquet de Vila-real després de perdre la semifinal de l’individual d’escala i corda contra Genovés II. Dir-ho així potser sembla un tòpic, però pel que es veu les llàgrimes eren reals i sinceres, i necessàries, si més no les llàgrimes d’un futur campió que li ha tocat passar per on passen tots els qui estan destinats a les proeses més grans de la pilota valenciana. Transcorreguda una setmana d’aquella partida, no obstant això, el que ve ara fa tota la traça de ser encara més emotiu, i més passional, i més de tot. Perquè, en efecte, ens trobem a les portes de la final més esperada dels últims anys, segurament la que arrossega una càrrega simbòlica més incontrolable des del punt de vista de les essències populars. De fet, ja és incontrolable des de fa cinc dies. No hi ha entrades. Exhaurides en a penes vint-i-quatre hores. Trinquetada assegurada. Nervis a flor de pell. I malgrat que açò és més o menys normal en una cita d’aquestes característiques, és ben clar que no es tracta d’una final convencional. En l’ambient, de fet, sura una pregunta convertida en esperança que lleva el son als més somiadors: mira que si guanya? Doncs sí. Si José Cabanes, Genovés II, guanya, hi haurà un esclat de vida, un rebrot de joia i autenticitat i, sobretot, sobretot, un retorn a l’heroisme com a forma de vida vàlida en plena era de la uniformitat i el progrés. Ho té prop, això és innegable, però també ho té difícil, molt difícil, cosa de la qual ningú dubta el més mínim. Enfront tindrà el pitjor rival possible, Soro III, un jugador que no necessita presentació, un braç dret en forma de martell, contundència i vigorositat. Un jugador madur. Així que tant de bo hi haja un bon espectacle. Tant de bo els astres s’alineen perquè aquest país confirme de bell nou que sí, que com deia Llorenç Millo la pilota és una planta silvestre que ni sura ni creix, simplement batega, com totes les llavors ocultes que dormen colgades sense que ningú s’explique com és possible que es desperten de tant en tant, potser massa de tant en tant. Ens trobem, en efecte, a les portes d’una final meravellosa, històrica, la final que tot valencià conscient de ser-ho deuria veure pel bé del seu país, i pel bé del que els més innocents qualifiquen com aquestes coses que passen per ací. Pel bé, en definitiva, d'allò que els experts anomenen, purament i clarament, identitat. La nostra identitat com a poble. Ai mare si guanya, ai mare si guanya...

I sí, la partida serà retransmesa en directe per À punt. A les 18h.

Seria molt bonic...

Seria molt bonic que Genovés II guanyara l’Individual d’Escala i Corda de pilota valenciana. Sens dubte, representaria un acte de justícia poètica per a un jugador que ho ha donat tot per un esport que no sempre l’ha correspost com es mereix. I no parle només de les derrotes que l’han acompanyat en el camp merament esportiu, sinó també de les batalles que ha hagut de lliurar amb les lesions, llargues i dures, tot un martiri que en condicions normals, ja deurien haver-lo sentenciat a contemplar les partides com a espectador i no com a jugador. Genovés II, tanmateix, és l’últim romàntic de la pilota. I això és tan cert com que no hi ha cap altre que entenga aquest joc popular des de la perspectiva del cavaller, és a dir, des de la perspectiva de qui entra al trinquet com qui entra a un temple sagrat, a mode de ritual, agraït per poder representar encara un món en crisi permanent que es dirigeix, tant per a bé com a per a mal, cap a la insulsa i trista estandardització dels esports de masses. Però ja vorem, diuen els cecs! Somiar és debades... De moment, Genovés II ja ha fet el que ningú s’esperava que poguera fer: eliminar l’actual campió, Puchol II. 60-45. I de manera incontestable, a més a més, traient a relluir el manual que mai no falla davant aquesta mena d’envits: calma, intel·ligència i col·locació en detriment de la força bruta. Unes armes que, a hores d’ara, les utilitza com cap altre pilotaire del panorama professional. Amb l’experiència, d’altra banda, que li atorguen els seus trenta-set anys. I amb la seguretat de qui ja no té res a perdre perquè ja ho ha fet, i demostrat, tot. Així és. El següent rival de Genovés II serà un jove de la inesgotable pedrera de les Valls (Camp de Morvedre), José Salvador, qualificat darrerament com un pilotari ortodox, amb una pegada descomunal, fort i vigorós. Així que no, no ho tindrà fàcil el rest de la Costera. Perquè aquesta època ja no és la seua. I ja no res és igual que quan començà a pilotejar ara fa vint anys, encara amb l’ombra de son pare amerant tots i cadascun dels trinquets d’aquest país tan desagraït amb els seus símbols. Tot ha canviat, per desgràcia. Avui, les maneres reculen en favor de la potència, els recursos tècnics es dilueixen pel camí de la contundència, la picardia perd terreny enfront del colpeig devastador... En altres circumstàncies, qualsevol es posicionaria a favor d’un pilotari com J.Salvador, jove de vint anys, realitat incontestable, potser futur campió, l’esperança d’un poble de llauradors com Quart de les Valls que s’enorgulleix de la pilota i en fa gala cada diumenge en el seu carrer natural. Però, ves per on, el destí ha dit que no, que sobre les lloses del trinquet encara juga un mestre que s'ha de respectar. Clàssic entre els clàssics. Perquè, en efecte, seria molt bonic que José Cabanes, Genovés II, guanyara l’Individual d’Escala i Corda. I molt literari. I molt just. I també molt noble. Així que va per tu, amic: a per totes! L’Olimp de la pilota t’espera amb candeletes...