“Un búfal, quan se sent assetjat
pel caçador, té l’aspecte més diabòlic d’entre tots els que puguen trobar-se en
el regne animal. Les banyes, curtes i negres, que sobreeixen corbades des d’un
enorme floc de pèl descabellat; els ulls
brillants com si foren brases; la boca oberta amb la llengua eixuta que floreix
en forma de mitja lluna i la cua tibada, com un plomall que agita l’aire,
dibuixen un quadre entreviat de terror i ràbia”. M’he pres la llicència de
traduir aquest fragment del llibre que just fa poc he acabat de llegir, La frontera salvatge, de Washington
Irving, un llibre que no passarà a la història com un dels millors llibres de l’autor
però que m’ha fet passar bons moments de lectura i que recomane pel rerefons que
es desprèn de tot plegat: la cultura nativa i l’amor per un entorn natural i
salvatge que s’acaba sense solució de continuïtat. Alguns deurien prendre nota
sobre els genocidis que s’han dut a terme en nom del progrés i el benestar,
però al marge de la reflexió, el cas és el que el llibre gira al voltant d’un
viatge d’anada i tornada realitzat pels primers colons, altrament dit exploradors,
romàntics en alguns casos. Un viatge per una frontera que ja no hi existeix i
que ja no hi tornarà, un itinerari entre la vida i la mort, entre la bellesa i
el terror. El búfal, simplement, és un personatge més, símbol de fortalesa, sí,
però també d’extermini. Un exemple del que no volem que passe mai més, però que
passa, malauradament per a aquest món.
“Un búfal, quan se sent assetjat
pel caçador, té l’aspecte més diabòlic d’entre tots els que puguen trobar-se en
el regne animal. Les banyes, curtes i negres, que sobreeixen corbades des d’un
enorme floc de pèl descabellat; els ulls
brillants com si foren brases; la boca oberta amb la llengua eixuta que floreix
en forma de mitja lluna i la cua tibada, com un plomall que agita l’aire,
dibuixen un quadre entreviat de terror i ràbia”. M’he pres la llicència de
traduir aquest fragment del llibre que just fa poc he acabat de llegir, La frontera salvatge, de Washington
Irving, un llibre que no passarà a la història com un dels millors llibres de l’autor
però que m’ha fet passar bons moments de lectura i que recomane pel rerefons que
es desprèn de tot plegat: la cultura nativa i l’amor per un entorn natural i
salvatge que s’acaba sense solució de continuïtat. Alguns deurien prendre nota
sobre els genocidis que s’han dut a terme en nom del progrés i el benestar,
però al marge de la reflexió, el cas és el que el llibre gira al voltant d’un
viatge d’anada i tornada realitzat pels primers colons, altrament dit exploradors,
romàntics en alguns casos. Un viatge per una frontera que ja no hi existeix i
que ja no hi tornarà, un itinerari entre la vida i la mort, entre la bellesa i
el terror. El búfal, simplement, és un personatge més, símbol de fortalesa, sí,
però també d’extermini. Un exemple del que no volem que passe mai més, però que
passa, malauradament per a aquest món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada