Aquesta crònica arriba un poc tard, és cert. De
fet, la partida que ressenye es va disputar dilluns passat amb motiu del dia
gran de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana. Malgrat això, no es
pot obviar, ja que en termes generals va ser magnífica, per descomptat a l’altura
d’un club pilotari que ha fet trenta anys i que passa per ser un dels més
actius de les comarques septentrionals del País Valencià, amb més de 100 socis
i més de 50 xiquets convençuts de les bondats i els beneficis del joc de pilota
i de les modalitats més arrelades a Castelló, això és l’escala i corda, el
frontó i el trinquet amb frares.
La partida enfrontava les dues primeres espasses
del món professional, Soro III i Puchol II, i a pesar de l’oratge enrarit i de
jugar-se en un d’aquests flamants trinquets construïts, sense massa criteri,
als afores del nucli estrictament urbà, va congregar una bona quantitat
d’aficionats. Un recinte que gairebé es va omplir i que també va acollir un
concert previ del cantautor, o xarrautor de la Ribera, Toni de l’Hostal. Cal
destacar, en aquest sentit, la seua cèlebre peça Els pililotaris, sens dubte un títol mordaç i humorístic que al
marge de qualsevol disquisició popular, representa com cap altra el poder i la
força dels jugadors d’avui, homes bragats i plens de poder que ho donen tot en
forma de colps de bragueta i rebots inversemblants. Perquè sí, perquè això és inqüestionable. Sobre la canxa de la
Plana es plantaren quatre titans de l’escala i corda alts i ben fornits,
capaços d’alçar tones i d’estar més de dues hores jugant a ple rendiment, amb
un resultat final de 60 per 30 a favor dels rojos, és a dir, a favor de Soro i
Salva de Massamagrell, que al remat estigueren més ben compenetrats i més
sòlids que els seus oponents.
Poc, per això mateix, li queda per demostrar a
l’actual número u, un pilotaire que pega, sí, pega, però que ho fa com ningú,
amb una força descomunal que, en ocasions, en moltes ocasions, és impossible de
doblegar. Juga, darrerament, aquest pilotaire, sense complexos, sense cap
necessitat de demostrar res perquè ja ho ha demostrat tot al llarg de tota la
seua carrera esportiva. Un pilotaire alliberat, sí, de veres que sí. O almenys
tal és la impressió que desprén quan resta les pilotes, amb un dau terrible,
sempre ben col·locat. I a més a més, molt ben acompanyat per Salva, un mitger
veterà i astut, amb varietat de recursos i amb més quinze, ara per ara, que
Bueno, el mitger de Meliana que cobria Puchol II i que no va resistir les
garrotades incessants de la parella roja.
Tres quarts d’hora. Tres quarts! Això va durar un joc en l’equador de la
partida, quan el marcador reflectia un 25 per 40 per als rojos. El joc se l’adjudicaren
Puchol i Bueno, en efecte, però va ser tal el desgast i tan brutal l’intercanvi
de colps, que en 30 es van quedar tots dos, sense opció de retallar més
distàncies a un Soro i un Salva que es
mostraren sempre contundents i sense vacil·lacions de cap mena fins a la finalització
de la partida. “Aquest és un trinquet pesat”, deia el rest de Massamagrell en
la conversa posterior. Però hi tornarà. De ben segur que ho farà, perquè anar a
Castelló sempre és reconfortant. I si és en Magdalena, amb un trinquet ple i
entremig d’un clima festiu, més encara. Fins a l’any vinent, per tant. I
enhorabona pels trenta anys de treball del club pilotari de la capital de la
Plana. A continuar lluitant!
Article publicat a Pilota Viu
Article publicat a Pilota Viu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada