LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE, Manel Alonso i Català (Quorum llibres)

Interessant dietari el que presenta l’incansable personatge literari de Puçol, Manel Alonso i Català, amb un títol que dibuixa els viaranys neguitosos que recorre l’autor de dalt a baix del seu estimat poble i del seu maltractat país: Les petjades de l’home invisible. Clar, que jo aquest títol el canviaria. Si més no, parcialment. Perquè almenys per la meua part, no considere Manel un home invisible, no, ni de bon tros, sinó tot al contrari, el considere un escriptor gregari, que és una definició potser més acord amb una criatura irredempta i autodidacta que un bon dia va decidir escriure en català en aquestes terres valencianes tan ingrates amb aquells que se les estimen. Coses que passen, ves per on: anys i panys d’autoritarisme i victòries imperials perquè avui continue havent-hi herois que escriuen en una llengua diferent a la de Cervantes, amb més o menys encert, no ho negaré, però amb dignitat i resistència. I resistir, com bé deia Joan Fuster, ja és vèncer. Perquè amb això deuria quedar-se Manel Alonso, amb el simple fet de resistir i difondre uns pensaments escrits en la mateixa llengua que li llegaren els seus pares en ple cor de la comarca de l’Horta, al bell mig d’un poble de llauradors transformat ara en consonància amb les modes actuals: la tradició casposa, la banalitat, el materialisme, la uniformitat... Alonso se despulla en aquest dietari, aquesta és la veritat, amb certes dosis d’amargor i de descreença en les possibilitats d’una gent que no és ni l’ombra del que fou temps enrere. I ho fa sense embuts, sincer, potser massa sincer, amb passatges atrevits que il·lustren el seu camí pel món de la literatura i la família. I per la vida, en definitiva. Espill d’un mateix: “Ara mateix m’abelliria agafar un d’aquests camins il·luminats per la lluna i caminar i caminar, fugint potser de mi mateix  (creieu-me, sóc un individu poc recomanable, solitari, xerraire, fidel com un ca, sentimental, emotiu, enyoradís, melòman, amic de la bona taula, lector empedreït, amb una estranya propensió a lligar versos, i tinc, com aquell que té durícies i ulls de poll, arrels en els peus), i no aturar-me fins que la terra li haja pegat una volta completa al sol.” Aprecie a Manel, el vaig conèixer quan a penes m’endinsava en aquesta dolça i apassionant tenebra de crear històries i buscar lectors en la llengua del poble. I a mesura que passen els anys, encara el valore més. Perquè fet i fet, alguns dels seus escrits, ara compilats en aquestes petjades, són un recordatori de la realitat que vivim i patim els valencians, ell especialment, un individu arruïnat per amor a l’art i a la pàtria. No m’estranya, per això, que de tant en tant patisca virus i malalties complicades de guarir tenint en compte el desert identitari que simbolitza aquesta terra: “He passat unes nits terribles, sense dormir, boçant, amb la boca amb gust a bilis, amb ardor estomacal i el fetge endolorit”. Però així és aquest país, el nostre, el que ix en els mapes atacat a una gran massa d’agressivitat i intolerància, molt capaç de suportar les nostres penes i molt capaç també de fer-nos tendres a mesura que passen els anys. País paradoxal! Una invitació sublim cap al precipici del nostre discórrer entre carrers silents i veus autodestructives...