Em sap greu, de
veres que em sap greu. Fa uns anys pensava que la situació s’arreglaria amb una
mena de catarsi col·lectiva, amb el València a segona divisió un parell de temporades
i amb temps per a pensar projectes col·lectius, de futur, construint el club
des de la base, amb jugadors de la casa, valencians... Però ara ja no, el
problema no és esportiu, sinó social, un merder en tota regla que porta totes
les traces d’acabar malament. I quan dic malament, dic molt malament. En una
altra època, un 7-0 contra el Barça haguera significat un terrabastall en la
competició diària, un resultat difícil de digerir però limitat únicament a la
parcel·la esportiva, això és un canvi d’entrenador, unes setmanes complicades i
a marxar. Però avui no, no es tracta només d’una pallissa, o de la destitució
de l’entrenador; el problema és molt més greu i va molt més enllà. El problema afecta
tota l’estructura social del club i, evidentment, la part econòmica, amb deutes
astronòmics, obres irresoltes i requalificacions de dubtosa honestedat. Es podrien
establir molts paral·lelismes entre el València i els camins foscos que la política
d’aquestes terres ha seguit durant els darrers vint anys. Per això escric
aquest text, no com a aficionat, que no ho sóc, sinó com a valencià. Tanmateix, les equivalències són fàcils de
resumir: un absolut desastre. Ara, i més val que alguns vagen assumint-ho ja, hi
ha un futur molt negre damunt de la taula del València C.F: la dissolució, així de clar. Per a miracles,
els de Sant Vicent! I quan l’amo de Singapur decidisca que el joguet comprat fa
uns mesos s’ha quedat sense piles, doncs ja se sap, al pou, allà on cauen tots
els fracassats. I aleshores no res tindrà sentit. De fet, ja no el té, ni els
crits indignats de l’afició, ni la reclamació de fixatges cars. En un futur no
estaran Rita o Camps per a dir ‘açò ho pague jo’, ni hi haurà cap altra solució
més enllà d’obeir al qui posa els préstecs, que és un senyor que no parla valencià, ni castellà, sinó simplement la llengua dels negocis... Com que es tracta del València i
la seua afició, potser encara hi haurà algú que quan veja el taüt es pense que
és per a omplir-lo de flors!!! Però el futur està més que dibuixat. Com ha pogut passar? es preguntaran els més innocents el dia del soterrar. Doncs això. Hipocresia total, genuflexió pura i dura. Mare meua, el València!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada