Una final somiada

A les nou del matí les taules del trinquet Pelayo ja estan preparades per acollir els primers esmorzars del dia. És un dia especial, el dia de la reobertura, dia de partida gran. Els operaris de Levante TV connecten cables i més cables en una nova missió impossible, la de retransmetre l’esdeveniment en el vell recinte de la capital, el més vell de tots, repintat per a l’ocasió i amb un lleuger canvi d’imatge que comença i acaba amb la televisió de plasma que ha substituït la mítica pissarreta on s’anunciaven les partides del dia a dia. El bar bull d’excitació. A ritme de tabal i dolçaina, els aficionats van congregant-se i acomodant-se en els diferents racons del trinquet a mode de trencaclosques, amb els nous i flamants coixinets patrocinats per l’ajuntament. Tot seguit apareixen les noves autoritats de la Generalitat, que en un gest inèdit decideixen entrar a la canxa i seure a l’escala, diluïts entre els aficionats de sempre, un tant estranyats per tanta presència mediàtica i tant de focus allunyat de les lloses del trinquet, on escalfen ja els vertaders protagonistes de la partida, Puchol II i Soro III. Aliens al rebombori i al delicat entramat de converses i ambient popular que es respira per Pelayo, els dos pilotaris s’endinsen en el seu món. De tant en tant, saluden amistosament a algun aficionat, als amics, plenament conscients de l’espectacle que estan a punt d’oferir en un espai ple de gom a gom, sense oxigen, sense un badall que permeta dubtar sobre la seua pervivència, trinquet emblemàtic que reviscola de bell nou fidel a la cita lapidària de Llorenç Millo, com una planta silvestre, que ni sura ni creix. L’hora ha arribat i com a novetat principal, s’elimina el suplici d’escoltar l’himne regional als presents. Malgrat això, la partida comença igualment amb retràs, fidel a la tradició. I a sobre, els assistents escolten les delícies que el presentador de l’acte dedica al benefactor de tot el canyaret, tant per a bé com per a mal, José Luis López, qualificat com l’àngel de la guarda de la pilota. Qui paga, mana. Hi ha coses que no canvien. Perdonades però, les inclemències, per ser el dia que és i per tractar-se de la partida que es tracta, la final individual comença. Per fi. I el primer quinze es resol amb Soro III encalant la pilota a la galeria del dau, una garrotada brutal que es repetirà constantment al llarg de la partida i que mostra, ja des d’un inici, les credencials del campió de Massamagrell, incansable, brau, sol davant l’únic pilotari que el pot fer caure de l’esglaó del número 1, Puchol II. Res a descobrir del rest de Vinalesa, en aquest sentit. Segur de si mateix, prompte agafa la iniciativa, alçant pilotes sobrehumanes, de rebot, de bot de braç, a l’aire, de bragueta, de manró, buscant l’esquerra del rival. Un autèntic recital que el situa a les portes de ser el nou emperador de l’escala i corda. 50-35. Tot al seu favor. Però arribat aquest punt, la partida canvia de signe. I és aleshores que Soro III es creix, pletòric, esperonat pels seus, encalant una pilota darrere d’una altra, bramant com un bou en les caigudes d’escala, quinze a quinze, com els grans campions. Amb 50-50, la partida ja fa pinta de convertir-se en històrica, una nova gesta en la llarga llista de partides memorables, totes amb el mateix patró: el jugador promesa que es menja el trinquet i el pilotari veterà que se les sap totes i que aguanta i aguanta fins fer explotar el cap del contrari. Així és. Puchol haurà d’esperar. Perquè Soro III guanya finalment per 60-50. Trofeus, abraçades, plors, emocions, aplaudiments, coixinets al vol...

Tot plegat, és l’inici d’una nova rivalitat entre dos restos de l’Horta destinats a alçar aquest món de la pilota esllanguit entre subvencions i projectes fantasma, sense més remei que renovar-se i aprofitar l’empenta dels qui l’estimen ara i sempre, dels qui sempre hi han estat. Un repte per a un nou temps que necessita ser apuntalat per a glòria de les futures generacions de valencians. Que es prenga nota. Sereno.