Intensos aquests
dies d’estiu en què tot pareix romandre exactament igual a com es va quedar fa
anys, amb la calor tòrrida del mes de juliol i amb una mar calmosa que ofereix
la seua millor estampa a l’alba, tot i això amb els dubtes personals que causen
certs senyals d’alarma, detalls mínims que enterboleixen el futur d’un entorn
cada vegada més congestionat i més arraconat pel progrés immobiliari, obsessiu
i sense límits. Preocupants, molt preocupants els moviments de terra que
s’albiren en totes aquelles platges relativament ben conservades com la
d’Almardà de Sagunt, amenaçada ara per la pròxima construcció d’una escullera
en la platja veïna de Casablanca, al terme d’Almenara (la Plana). Tot siga per
satisfer les ànsies d’arena d’uns turistes que adquiriren apartaments i
adossats en el litoral d’aquesta població castellonenca tot pensant-se que
residirien en el paradís i no en una platja de pedres només freqüentada pels
pescadors locals. El desenllaç més probable? L’escullera es construirà, ja ho
crec que sí, amb les previsibles conseqüències, això és, progrés econòmic momentani
per als uns i regressió mediambiental per als altres. Un destí funest. Els
poders fàctics de l’especulació sempre tiren pel dret i són molt capaços de lluitar
contra la natura, contra els temporals i contra els corrents marins, sovint amb
el vistiplau d’un personal ensopit que, mentrestant, passeja feliç i
despreocupat per aquest monument al disbarat dedicat als nostres insignes
menjadors de pipes: el passeig marítim. Un engany, un altre. Platges
artificials, el futur de la costa mediterrània, clarament identificables per
qualsevol ciutadà amb un mínim d’estima per la terra que trepitja. Avui, els
borrons de les dunes de l’Almardà ja no allotgen aquells reguitzells de caragolets
tan menudets, tampoc no s’hi veuen escarabats piloters, ni es fan tellinetes ni
cucs de platja a la vora de la mar, aigües brutes, plàstics que suren per la
superfície, meduses abundants... Les banderes de qualitat onegen des de la
posta sanitària erigint-se com el gran insult a la intel·ligència del nostre
temps, com el símbol a través del qual el ciutadà corrent es permet el luxe de
tenir la consciència tranquil·la. Ai les nits d’estiu, quin refugi! L’home sol
a la vora de la mar, la foscor, la llibertat, el silenci. De sobte, un
moviment. Molades de mabres s’acosten a la vora i allarguen el privilegi de
pensar que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Les estrelles s’allunyen en la
carena...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada