COSTUMARI DURBÀ: Pasqües costumistes: el Racó d'Ademús

Los Estrechos

Tradicionalment, havia sentit a parlar del Racó d’Ademús com una taca en el mapa del País Valencià, un territori fred i geogràficament separat de l’estricte àmbit topogràfic on ens situem els valencians, de parla castellana, aïllat i poc transitat, amb a penes 3000 veïns conscients de viure en una terra potser marginada però molt especial, amb un seguit d’estampes bucòliques que s’arreceren sota un paisatge rural i ben costumista, ideal per als amants de la natura i la tendresa: rius, muntanyes, ermites, trinquets, llavaners, carrers solitaris, cirerers en flor... No és casual, per això mateix, que aquest racó cruïlla de camins haja conservat multitud de paratges i rituals ancestrals que pel bé de tots, i sobretot pel bé dels oriünds, és preferible que continuen tal com són en l’actualitat, que ja és dir prou: sense altaveus, mig oblidats, més o menys purs, miraculosament allunyats d’aquests conceptes tan nocius com ara la globalització i el progrés. El viatge ha estat curt, és cert, però intens, i molt valuós, amb el pessic de sort necessari per estar al lloc i al moment indicats. Què no dir del poble de Castielfabib, per exemple, allà on cada pasqua es realitza una festa autènticament popular com la plantada del chopo, sense tecnologia, sense subvencions, només amb les mans i la voluntat dels qui, conscientment o inconscientment, veneren aquestes tradicions com el que són en realitat, una autèntic tresor per als qui la fan possible. De retruc també, per als visitants ocasionals. I què no dir d’aquest caminal perdut entre muntanyes i pins que hom de recórrer per arribar al llogaret de Sesga, on el temps s’ha quedat ancorat, prova actual de com era la vida fins que la diàspora dels anys seixanta va fondre els ploms de l’evolució cap al present. Fabulosa l’antiga escola, avui conservada tal com la va deixar l’últim mestre del poble l’any 1965, sense filtres, exactament igual: pupitres, armaris, pissarres, quadres, llums i fins i tot un retrat d’aquest senyor de veu castrada i posat diví, l’amic de la democràcia, ben mort estiga. Què fer amb aquestes relíquies? Sens dubte, un tema de debat ben interessant. Dies de pau entremig d’espais oberts i rutes paradisíaques perquè juguen els infants, nits tranquil·les i llunes inabastables, records i paraules. Aigua. Vida.