Vaja per davant que
Tragicomèdia a secundària és un
llibre necessari, obligatòriament aspre, definitori de la merda de país que
tenim els valencians i de la merda de sistema educatiu que patim els docents,
sobretot aquells que ens creiem allò de l’escola pública i l’ensenyament en
valencià. A més a més, és un llibre que es devora en un parell de dies, àcid,
crític, un pèl irònic, amb traces d’escampar-se entre els lectors com una taca
d’oli, molt gustós de llegir i, per a més inri, signat amb pseudònim.
Morbositat assegurada. Un èxit comercialment parlant. Tanmateix, insuficient,
almenys per a mi. Perquè en alguns passatges m’ha resultat massa blanc, si de
cas també massa versemblant, necessitat de més humor i, sobretot, de més
subtilesa, arma indiscutible, al meu paréixer, per a accedir al paradís de la contundència,
a l’humor negre, directe a les consciències que pretén esbatussar el tal Mateu Lluís
Vives, nom fictici amb molt de ganxo sota el qual s’amaga una ment preclara farta
de tanta hipocresia social i tanta banalitat acadèmica i institucional. Alguns
dels qui l’haureu llegit, fins i tot el mateix autor, podríeu dir ara mateix: però què diu este tio? I amb tota la raó.
Però és que, arribat aquest punt, he de confessar-ho: no ho he pogut evitar. Durant
tota la lectura em venien al cap imatges, girs lingüístics i seqüències
senceres que em remetien al llibre que jo mateix vaig escriure i publicar ara
fa dos anys, Camins al sud (Ed.
Germania, 2012). No vull dir amb això que aquest en siga una còpia, res més
lluny de la meua intenció, ni de bon tros. De fet, el context i les circumstàncies
són diferents, res a veure l’un amb l’altre. Com també el punt de vista de qui
escriu. A Tragicomèdia a secundària, aquell
qui narra és un mestre cremat, a la vora de la jubilació, un mestre descregut i
amb ganes de vomitar-ho tot. En canvi, a Camins
al sud es tracta d’un professor jove, interí, amb tot un camí per davant,
situat en el punt iniciàtic on es bategen a foc i flama la gran majoria dels
professors de valencià, la comarca innombrable, el sud de més al sud, el territori
de l’exempció. Les comparacions, malgrat tot, són odioses. I ho confesse de
nou: no he pogut evitar-les. Supose que per això m’ha quedat un cert regust de
decepció quan he acabat de llegir el llibre. Massa expectatives, en definitiva,
per a acabar arribant al mateix lloc de sempre, això és que el País Valencià no
s’arreglarà mentre no comencen a rodar caps, en el sentit figurat, clar, no
penseu malament. Merda de país que ens obliga a escriure llibres com aquests, senyals
indiscutibles de la nostra feblesa com a poble i que compten amb passatges memorables però sobrants si fórem persones normals, amb capacitat d'estimar i creure en el futur. Aquest n'és un exemple, triat per la sintonia evident amb el que s’exposa en aquest costumari: Els amos de l’univers tenen també el poder
de convertir-nos en depredadors ferotges dels recursos naturals: muntanyes, platges,
vegetació... Damunt, en un cinisme que els regolfa per les orelles, ens diuen
que això és el progrés. El seu enriquiment personal, és!
Jo també me'l vaig llegir en res. A vore si quedem i comentem.
ResponEliminaL.
Algú sap tots els personatges i com son?? Urgent x a treball grachie
ResponElimina