Jo de música no
entenc, o millor dit, no estic pendent; però de fa poc em trobe totalment
absort per les lletres i melodies d’un grup valencià caracteritzat per la seua contundència
i originalitat: Sènior i el Cor Brutal, del qual recomane encaridament el tercer
dels seus treballs, València Califòrnia.
En un país on obrir-se pas cantant en la llengua del poble adquireix un toc
heroic i pràcticament altruista, és sens dubte admirable l’aparició de bandes
on la qualitat és el senyal distintiu, sense ajudes, sense patrocinis, només
amb el convenciment de saber que allò que s’ha creat és bo, capaç de transmetre
força i sanes vibracions al públic. El llarg camí cap al respecte. Sí senyor! A
hores d’ara, el País Valencià és un camp abonat per a experimentar el que
suposa estar soterrat en les entranyes del poble. Sobreviure-hi no es tracta
d’un miracle, simplement es resumeix en una expressió tan genuïna com anar fent, que és, de fet, l’única
manera possible d’albirar la llum des de les tenebres on els mals governants
d’aquesta terra ens han conduït. Tot pareix indicar que Sènior i el Cor Brutal
té clar aquest recorregut, trencant esquemes amb missatges que s’acosten en
parts proporcionals a la sensatesa i a la violència, no a la violència
gratuïta, per descomptat, però sí a la que té forma de resposta. Perquè tal com
diuen en una de les seues darreres cançons els
tancs i la sang i l’amor ens faran lliures... Recomanable, moltíssim.
Rock 'n Roll pur i contundent, com ells, com les seues lletres.
ResponEliminaUn directe desenfadat i moooooolta raó.
El poder del voler... (i d'organitzar-se al marge de les xarxes socials...)