EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)

Després d’un temps allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix en les arrels del poble a través de les vivències personals del personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc Mira. En efecte, El tramvia groc és un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta, la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble, d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...