Encanyar

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Més que un costum, l’acte d’encanyar, enforcar o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col·locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial, una pràctica que té els seus avantatges, però que també presenta uns quants inconvenients. El més clar, sens dubte, és que enforfogueix la llenya, deixa l’arbre quadrat i amb poca respiració, sense cap criteri; i al remat contraria l’objectiu principal de la poda en si, que no és altre que l’arbre traga llenya nova. Algú podria pensar que la poda industrial no admet discussió, ja que és més econòmica, més ràpida i, sobretot, més còmoda, tot un avanç, en definitiva, en pro de la rendibilitat futura del camp. Però és evident que deixa enrere tasques tan precises com la que dóna el títol a aquest article: encanyar, altrament dit enforcar, falcar o fins i tot apuntalar; considerada ara com una filigrana prescindible reservada per als llauradors pacients, experimentats, artesans. Reservada, si més no, a tots aquells que veuen en el camp alguna cosa més que un simple mercat, orgullosos de ser propietaris de tarongers redons i bonics, el seu jardí, el seu particular paradís.

ENTREVISTA XIMO ROCA, mestre vitraller

En plena faena

El costumari s’endinsa de nou en el gènere de l’entrevista per tal de conéixer els secrets i el dia a dia d’un taller de vitralleria, allà on es conjuguen a la perfecció dos factors en franca decadència al País Valencià: la tradició i la història. De la mà de Ximo Roca (Alginet, 1978), mestre vitraller i actual propietari, ens endinsem en les entranyes d’una professió d’antany que lluita per continuar viva en un present global i farcit d’interrogants.   

Company Ximo, entre d’altres coses et dediques a l’art de la vitralleria. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici i també el camí que has hagut de recórrer per a dedicar-t’hi?

Bé, el camí que he hagut de recórrer no és molt llarg, els 300 m. que hi ha des de casa fins el taller que mon pare va muntar ara fa 25 anys.... Els vitralls sorgeixen gràcies a l'estil gòtic, que obre o fins i tot fa desaparéixer els murs de les esglésies i catedrals. Sempre s'havien emprat els paraments verticals per recrear i explicar els passatges bíblics mitjançant frescos o pintures, ja que els fidels no sabien llegir. Però en un aquesta època, els vitralls assumeixen també aquest paper. I alhora serveixen per a tapar els buits deixats per la desaparició dels murs i també per a matisar la llum que entra en l'interior dels edificis. Avui s'utilitza bàsicament la mateixa tècnica, les mateixes eines i els

mateixos materials que al segle XIV per tal de fer un vitrall, encara que també és cert que hi ha ferramentes més modernes i igualment vàlides. És clar que l'estil ha anat canviant al llarg del temps i, a més a més, cada artista té el seu segell. Nosaltres, per exemple, per resoldre les nostres obres, quasi sempre recorrem a la tècnica de cinta de coure, que naix al segle XIX de la mà de Tyffanis, tot i això és molt important conéixer-les totes. El fet que ens dediquem també a restaurar vitralls ens ha ajudat a tindre un bagatge molt ampli d'altres èpoques i a saber com treballaven abans.

Pensaves que algun dia et dedicaries al mateix ofici que ton pare? Què n’opina ell?

La veritat és que no ho pensava i això que sempre ho he viscut de prop. Vaig començar a vindre cap al taller els estius i també altres temporades que no tenia escola. I a poc a poc, m’hi vaig integrar. Ara bé, la meua vida laboral no es redueix només al taller, he tingut la sort de poder fer altres coses, he treballat a unes drassanes de vaixells de competició, en equips de vela i en curses de monoplaces, ocupacions que m'han permés viatjar moltíssim. També he col·laborat en esdeveniments esportius o de moda. Ara ja fa uns anys que em dedique de ple al taller, encara que mai no l'he deixat de banda; i puc dir que tot en conjunt ha sigut molt enriquidor i sempre m’ha ajudat a abordar els treballs des d'altres perspectives. Encara que siguen faenes molt distintes, sempre hi ha millores que pots aplicar i que mai no t’hagueres imaginat.

Pare i fill treballant conjuntament

Mon pare, encara que de vegades veiem les coses de manera diferent, pense que està encantat amb el fet que li done continuïtat a la labor que ell va començar.

Què és necessita per a fer vitralls?

El més important són els clients, sense ells no en faríem cap. Una vegada en tenim, ens entrevistem amb ells, visitem la ubicació on anirà el vitrall i fem uns esbossos de com serà el treball. Sempre en presentem uns quants abans de triar el que serà elaborat finalment. Les peces són sempre úniques, de manera que els dissenys que ixen del nostre taller són exclusius i no es tornen a reproduir en altres llocs.

Normalment, la gent sol preguntar què és un vitrall i sovint el confon amb una vidriera. És el mateix? Concretament quin és l’origen d’aquest art?

Home, jo diria que un vitrall i una vidriera són exactament el mateix, almenys jo use els dos mots indistintament. Altra cosa ben distinta és un vitraller i un vidrier. Un vidrier seria qualsevol persona que tracte el vidre com a matèria primera en la seua professió. Ací entrarien també els bufadors de vidre, per exemple. Mentre que un vitraller seria únicament i exclusivament aquell que fa vitralls... o vidrieres.

Quin lloc ocupa la creativitat en la teua tasca diària? Són compatibles la funcionalitat i el disseny?

La creativitat és molt important, perquè com ja he apuntat anteriorment totes les obres són ‘one-off’. No hi ha cap model que repetim, de manera que cal fer treballar les neurones. D'altra banda, els dissenys han de ser sempre funcionals, del contrari no són bons. Com també ens ocupem de fabricar els bastidors i estructures portants, no solen haver-hi problemes, ja que es planteja tot unit des d'un principi per tal que quede ben integrat en el disseny i funcione de la millor manera.

A més de vitralls, fas algun altre tipus de treball relacionat amb la restauració?

Un mosaic hidràulic en procés de restauració

En els darrers anys hem tingut l'oportunitat d'obrir un mercat paral·lel al dels vitralls. Feia algun temps que ja havíem fet mosaics pompeians. Són uns mosaics fets amb xicotetes pedres irregulars de vidre tallades a mà de diferents colors que conformen un dibuix. Des de fa un temps s'ha despertat un gran interés per recuperar els paviments antics de mosaic de les cases i pisos valencians, és a dir aquells que fins fa no res se soterraven sota taulells de gres o parquets. Hi ha d'ells que són hidràulics però els més apreciats són els Mosaics de Nolla, de gres porcel·lànic. Com a curiositat podem apuntar que la fàbrica de Nolla, a Meliana, va ser fundada per Miquel Nolla i Bruixet, el rebesavi de l'actual alcaldessa de València, Rita Barberà. Com que la fàbrica ja no funciona actualment, en els treballs de restauració que es mamprenen resulta un tant difícil trobar peces per tal de restituir les malmeses.

Quins són els motius pels quals la gent et demana aquesta mena de treballs?

Mosaic restaurat

Doncs cadascú tindrà els seus, però en general, la gent que demana aquests treballs és aquella que sap apreciar el valor de les coses antigues, que té gust per recuperar-les, per mantenir-les en bon estat, per gaudir-les.

Què té de costumista aquest ofici? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?

És un ofici que no ha variat massa des del seus orígens ençà. Les eines principals són les mateixes que es feien servir antigament. La ruleta per tal de tallar el vidre o les tenalles, per exemple, podran ser ara més o menys ergonòmiques, però bàsicament són les mateixes, com també les composicions per tal de fabricar els vidres i els esmalts o grisalles.

D'anècdotes en tenim un sac, però en recorde una especialment de quan vàrem treballar en la restauració del rosetó de l'Arxiprestal de Santa Maria de Morella (els Ports). Per tal d'accedir al finestral i desmuntar-lo, primer havíem de pujar per una escala molt estreta i despenjar-nos amb arnesos fins una terrassa darrere del rosetó. Un operari que venia amb nosaltres i que no era massa prim es va quedar una estona a mitjan escala i no podia anar ni avant ni enrere. Finalment, es va poder relaxar un poc, va poder eixir i no hagueren de vindre els bombers ni res per l'estil.

Per últim, quin futur li pronostiques a aquest ofici en un món com el d’avui?

No vaig a enganyar-vos dient que tenim molts encàrrecs, perquè no és així. De fet, al nostre taller hem arribat a ser cinc o sis treballadors i ara només en som dos. La situació actual, en aquest sentit, ens afecta. Tanmateix, considere que no hi ha gaire tallers com el nostre que treballen a un cert nivell. És clar que l'especialitat s'haurà de mantindre, si no per a abordar obres noves, sí per a mantindre el patrimoni.

Per a més informació:

http://www.ximoroca.es/

RTVV sí es tanca

Font: El País

Tant de bo el que s’ha vist i escoltat en els darrers sospirs de RTVV siga la llavor de la futura televisió dels valencians: pública i lliure, íntegrament en valencià. Tant de bo. De moment, però, ens haurem de conformar amb les disculpes. Perquè avui, ni més ni menys, això és el que tenim, unes disculpes sentides i en directe d’uns treballadors amb l’aigua al coll, acomiadats per l’esquena i sense compassió. La resta, com se sol dir, tot és aire. Almenys jo, desconfie dels qui ara prometen reobrir les emissions. I al mateix temps, no estic d’acord amb algunes de les qüestions que s’han apuntat durant els últims dies del canal, aspectes tan demagògics com que ens quedem sense l’únic altaveu televisiu en la nostra llengua. Perquè no és veritat. No, no i no. No s’ha d’oblidar que Canal 9 emetia un vint per cent en valencià. Un vint per cent!!! A tot açò, en un valencià mediocre, amb un llistat de paraules prohibides que alguns dels qui ara ploren van deixar en herència als qui finalment han liquidat l’ens públic, els manipuladors i corruptes de sempre, per a vergonya dels qui estimem i fomentem la llengua catalana en tota la seua riquesa de formes i tonalitats. Però bé, RTVV ha demanat disculpes. I això es positiu. Tan positiu, i alhora tan contradictori, que ha unit en la seua defensa a tots aquells que han estat silenciats, menyspreats i maltractats durant anys i panys, a tots aquells que ja fa temps que desconnectaren les radiacions d’una televisió podrida, entre els quals m’incloc. Qui sap si el patètic tancament de Canal 9 costarà la caiguda definitiva del partit únic que vilipendia, encara, la cultura i la llengua d’aquestes terres. Qui sap. Passe el que passe, no n’esperem res a canvi. Amb RTVV o sense RTVV, caldrà seguir assumint els costos de viure en un país renegat i venut a una colla de malparits.

CAMINS AL SUD a Tarragona

Va tardar a concretar-se, fins i tot en un determinat moment es va pensar en la possibilitat d’ajornar-la o, directament, cancel·lar-la. Al remat, però, la visita a Tarragona per presentar el dietari Camins al sud, fou una realitat, i una realitat de la qual guardaré sempre un excel·lent record. I és que, en aquests temps d’exagerada banalitat i de conductes artificioses, no resulta fàcil trobar gent amerada de valors com l’honestedat i la senzillesa, allunyada d’hipocresies i falsedats. L’Associació d’Amics del País Valencià de Tarragona és, potser, un dels grupuscles més sensats d’entre els que vagaregen per les terres de parla catalana. I dic grupuscle perquè, en efecte ho és, dues ànimes actives i molt compromeses que de manera casual o intencionada, no ho sé, van llegir Camins al sud i van organitzar una xerrada-col·loqui i un munt d’activitats relacionades amb els aspectes més característics d’aquesta espècie sui generis de l’evolució humana anomenada valenciana. L’objectiu de tot plegat, molt senzill: explicar i raonar que no és gens fàcil ser catalanoparlant a certes zones del País Valencià, menys encara docent. I malgrat tot, resistim, o en paraules textuals del magnífic pròleg d’Isaïes Minetto que encapçala el llibre: “sabem on tenim les bigues i resistim mentre sotgem nit enllà”. De vegades, convé dir-ho, amb la complicitat que dóna un bon auditori i un context fabulós, Tarragona, allà on tocar ferro des del Balcó a la mar es converteix en parada obligatòria per als qui desitgen, ni que siga per un moment, atalaiar l’horitzó. Sens dubte, una experiència per a repetir. Qui m’anava a dir a mi que aquest dietari que vaig escriure ara fa dos anys, em donaria tantes alegries..

Balcó a la Mar

Evidentment, vaig tocar ferro!

Màquines de cosir

Ara són molt valorades, fins i tot són posades a la venda en pàgines web, venerades com a objectes de col·leccionista que cal conservar malgrat la febre consumista i les tendències de moda primavera-estiu, tardor-hivern. Fins no fa tant però, les màquines de cosir no anaven associades a la nostàlgia, eren, de fet, un objecte d’ús habitual, un moble indispensable en qualsevol llar que complia un objectiu estrictament funcional. Transcorreguts els anys, tanmateix, van decaure de manera proporcional a la transformació dels costums que definien les rutines del passat i, en conseqüència, les màquines de cosir, sobretot aquelles de les cases Singer o Alfa, van passar a un segon pla, sovint oblidades o marginades en un racó de la casa, en el millor dels casos substituïdes per unes màquines més modernes mancades ja de la perfecció i el detallisme que tant caracteritzava les clàssiques. Clar, aquelles no eren elèctriques, sinó de peu; i normalment venien incorporades a un moble exemple de marqueteria ornamentat i equipat amb aquests calaixets tan minimalistes on les dones dipositaven el material complementari per a rematar qualsevol sargit: coixinet amb agulles, didals, guix, imperdibles... Avui, pareix que hi haja cert interés per recuperar una pràctica tan plena com la costura, no en el sentit de faena de la casa, evidentment, sinó en un sentit molt més relaxant que engloba conceptes allunyats de la necessitat d’antany: innovació i nous patrons, connexió amb les generacions més velles, activitat motriu; tot equivalent al fet de passar una estona divertida mentre es recupera un costum molt bonic i molt arrelat arreu d’aquest raconet del país.

La Hoja

Es coneix popularment amb el nom de “la Hoja”, així, en castellà, com la informació que conté; i és una publicació ben senzilla on s’explica el discórrer religiós del poble de torn, ja se sap: salutació de l’arquebisbe, horari de les misses, salms, articles d’opinió amb un marcat caràcter moralitzador… És, en essència, una mostra de regularitat i constància religiosa. Però té, malgrat això, un futur incert, que guaita de reüll els viaranys de la fe en l’actualitat, sens dubte més foscos i més camuflats, de vegades, fins i tot, capaços d’endinsar-se en edificis civils i en discursos de caràcter públic. El full parroquial, en qualsevol cas, continua avui en circulació, en paper i a color, i crida l’atenció que encara és repartit casa per casa, a mode de ban, sempre per dones d’avançada edat. Per dones, mai per homes, és clar, com si es tractara d’una reproducció del vell model familiar segons el qual aquest servei a la comunitat era, és, exclusivament femení. Faltaria més. “La Hoja”, per això i, evidentment, per algunes altres raons és una publicació anacrònica, mantinguda més com un rutina pròpia d’una generació que com una autèntica mostra de fidelitat cap a Déu. Tot i això, la rep qui la demana, és a dir, en certa mesura, és un document privat, perquè així és la fe: privada. En absolut, pública, malgrat els intents de traslladar-la dels faristols eclesiàstics als faristols institucionals. Amb una clientela envellida, a més a més, fa tota la impressió de ser un dels últims reductes d’un passat on la doctrina catòlica anava molt més enllà de les quatre parets d’un centre parroquial, per descomptat indiferent i allunyada dels menesters del present. I evidentment en la llengua de Cervantes, malgrat que els receptors són majoritàriament valencianoparlants. La intenció és clara, tanmateix: el missatge de Déu ha de quedar ben clar.

Mosaic hidràulic

Detall d'un mosaic original

Es tracta d’un paviment que tingué molta presència en aquestes terres durant la primera meitat del segle XX. Eren pisos tessel·lats, és a dir, fets o muntats amb tessel·les, aquestes peces menudes de marbre, terra cuita o vidre que servien per a fer un mosaic. En un principi, eren senyal de benestar econòmic, sinònim de luxe, més encara si eren de la casa Nolla, una fàbrica ubicada a Meliana (l’Horta Nord) el propietari de la qual era el català Miquel Nolla Bruixet, ves per on el rebesavi de l’actual alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. Més tard, no obstant això, es van generalitzar fins a convertir-se en un article de casa popular. I així fins que van decaure en benefici de materials més senzills, menys costosos i més fàcils de col·locar, com ara el terratzo o el gres. Les tessel·les, tot i això, s'han convertit avui en un producte cercat per la seua bellesa i originalitat, i han passat de ser menyspreades o soterrades a ser venerades i restaurades en cases particulars i edificis institucionals, no debades encara són moltes les llars que contenen aquest tipus de sòl, un exemple de bon gust els orígens del qual es remunten als romans, que ja construïen mosaics amb aquestes peces. Conegudes com a rajoles hidràuliques pel seu procés de fabricació –les peces en qüestió es comprimien i s’endurien dins l’aigua-, també rebien la denominació comuna de canyamàs o canyamaso, un terme derivat de canemàs que en sentit figurat designa el fons sobre el qual es desenvolupa un brodat, un dibuix, un escrit, etc. Producte del passat, compten actualment amb el valor del temps, mostres excel·lents de riquesa artística, testimonis d’una concepte més prompte desfasat del que suposa tindre un habitatge per a tota una vida, amb l’inequívoc sabor de les coses d’antany, duradores, fetes amb paciència, de qualitat, sense dubte per a sentir-se’n satisfet.

"Aquí huele mal, huele a catalán"

Ens ho vam passar d'allò més bé

Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.

Líders en destrucció

Imatges com aquesta perden el seu sentit

Pendent encara d’anar-me’n de vacances a una platja no massa massificada, em sobresalte avui amb una notícia que no fa més que confirmar la tendència autodestructiva d’aquest raconet de la mediterrània, que encapçala la llista d’autonomies amb major índex de menyspreu per la costa, urbanitzada i massacrada fins a convertir-se en l’exemple del que no s’ha de fer. Perquè una vegada més som líders, líders absoluts, la comunitat del progrés per excel·lència, allà on construir s’ha convertit en el repte de qualsevol desaprensiu amb voracitat immobiliària. És cert que hi ha crisi, que hi ha indigestió, que tot està parat, però el mal ja està fet, i pitjor encara, preparat per al futur: encara queden molts metres més per destruir, que esperen la fi del temporal, retolats ja com a urbanitzables. Clar que sempre ens quedaran aquests trossos de tela blava que cada any s’atorguen a les platges valencianes com si amb ells es pretenguera dissimular el que hi ha per darrere: l’engany, l’engany massiu, un simple reclam turístic on la qualitat de les aigües importa poc, ben poc. Sempre és més important, evidentment, atraure el turista com si es tractara d’un borrego, servint-li arròs esclatat i oferint-li platges amb meduses. Líders absoluts! Però això és el que una gran part d’aquest país volia. Puedes confiar, deia un dels eslògans electorals del partit que s’ha estovat per aquestes terres durant anys i panys. Doncs això. El problema és que els qui no vàrem confiar també ho pagarem. Perquè aquest és el preu de ser valencià, per a més desgràcia.

Taurons a la Mediterrània

Tintorera abatuda a Port Saplaya (Alboraia)

Sol ocórrer cada estiu i, malgrat això, no deixa d’escandalitzar el personal que envaeix les platges d’aquest raconet del país. Els taurons, efectivament, són un tema recurrent, més encara si es deixen veure per la costa o apareixen agonitzants a la vora de la mar, cas per exemple d’unes tintoreres que recentment han sigut notícia per les platges d’Alboraia (l’Horta) i han espantat la caterva de turistes convertits en gambes que aquests mesos donen a València renom internacional. Gràcies a Déu! Als taurons, en qualsevol cas, se’ls té pànic, arrosseguen una mala fama llegendària engrandida per aquell clàssic del cine conegut per tothom i que va encetar un seguit de tòpics que s’allunyen de la realitat més immediata, això és que els esquals, sobretot els que poblen la costa mediterrània, presenten signes de desaparició. I els presenten, fonamentalment, perquè no se’ls cuida, o millor dit, no es cuida gens el seu hàbitat, que està degradat, sotmés a l’imperi de la massificació del litoral, assetjat per la sobreexplotació pesquera, en concret per aquesta tècnica de pesca que en català rep el nom de bou i que resulta mortífera i sagnant, no debades no és selectiva i destrueix el fons marí. Costa imaginar, doncs, que algú no haja posat límit a tal despropòsit, però així és, per a desgràcia de les espècies de taurons més comuns o amb més interés comercial al País Valencià: l'agullat i l'agullat xato, el gat, la moxaina, el caçó, la mussola, el peix guilla i, com no, la mateixa tintorera. Veurem fins a quan duren...

EL TRAMPERO, Vardis Fisher. Ed. Valdemar

Una novel·la sensacional, aquesta és la veritat, un cant a la natura en què un gaudeix del plaer de llegir i amb el qual és possible somiar i identificar-se amb el vagareig romàntic del personatge principal, Samson J. Minard, l’antiheroi per excel·lència, un home de la muntanya, El trampero, segons la traducció a l’espanyol de l’obra Mountain Man (Vardis Fisher, 1965), això és el llibre que fou adaptat al cine de la mà de Sydney Pollack sota el títol Les aventures de Jeremiah Johnson (1972). Molt recomanable, tant la novel·la com la pel·lícula, distants l’una de l’altra això sí, amb notables alteracions, però amb la figura d’un ésser lliure com a nexe principal. Un personatge històric que s’endinsa en uns territoris avui extingits, però que a meitat del segle XIX encara eren verges, amb indis pell roges, amb milions de búfals, amb óssos, amb tota classe d’animals salvatges, arbres i plantes, amb praderes, deserts, guèisers, un món de contrastos i digne de tots aquells que veien la llibertat com una irrenunciable forma de vida, fastiguejats d’allò que en diuen civilització, l’amenaça que planeja al llarg de tota la novel·la i que és comparada amb una magna i infecta latrina. Només de pensar-ho m’entraven ganes de vomitar. Aquestes són les paraules que l’autor posa en boca de Sam Minard quan aquest preveu la febre de l’or dels futurs pobladors, les corrues de mormons que arribaran a l’oest, tot allò que acabarà amb el paradís que el Creador ha posat sobre la terra, allà on el protagonista explora, posa trampes i comercia amb indis, amics i enemics al mateix temps. En un moment donat, s’assegura que Sam Minard va nàixer massa tard i que va anar a l’Oest massa tard. Crec que és una idea que sintetitza a bastament el tema central del llibre. Perquè al marge d’una història fabulosa i dramàtica a parts iguals, sobrevola la incontestable realitat que s’albira en l’horitzó: arribarà la gent a milers, desitjosa de trobar on llaurar tot el territori; i també per a construir presons, imposar taxes, votar a polítics i jugar com a xiquets a ser elegants civilitzats...Una conclusió imponent.  

L'adaptació cinematogràfica, a pesar que fou mutilada, fou un èxit;
i va convertir Robert Redford en una estrella mundial

Potim

La paraula d’ús general és quitrà, o directament petroli o fuel, però en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant aquesta substància llefiscosa que, amb freqüència, apareix pel litoral rep el nom de potim, allò que el Diccionari d’Alcover-Moll defineix com a pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres, en essència la mateixa porqueria que la resta de tòxics que són abocats a la mar sense pietat ni mirament. S’entén, per tant, que per extensió semàntica, la paraula ‘potim’ puga equivaldre a un terme de sobres conegut per la societat en general, el chapapote o galipote, dos paraules sinònimes que simbolitzen, per desgràcia, un dels majors desastres mediambientals produïts fins avui, el protagonitzat per aquell vaixell petrolier anomenat Prestige a les costes de Galícia. Diguem-ho clar, doncs: ni els recordatoris d’aquella tragèdia, ni els debats mantinguts aleshores sobre les mesures de prevenció per als vaixells que transporten productes altament contaminants, han servit per a res. I en conseqüència, el perill persisteix. Fins i tot, és vist amb certa distància, no siga cosa que el turisme s’espante i la temporada estival no resulte profitosa per als interessos econòmics, sobretot si el cas porta el nom de País Valencià o Comunidad Valenciana, com bé li agrada de dir als individus que governen aquest territori. No es pot valorar d’altra manera, per això, les restes de potim que últimament s’han deixat veure per la franja costanera compresa entre València i Castelló, amb especial incidència en les platges del Cabanyal, Alboraia, Canet d’en Berenguer i Sagunt, taques que en alguns casos eren de dimensions considerables i que han fet passar les anacoretes als pobres desgraciats que freqüentem la mar aquests dies, bé siga per prendre un bany refrescant, bé siga per pescar amb rall. Al remat, ni una cosa ni l’altra, desgràcies diàries que a un li amarguen el moment i que afecten la salut del nostre litoral, reduïdes a una simple notícia de premsa que no deixa de dir el de sempre: negligències, banderes roges, denúncies als responsables... Fins a la pròxima, doncs. Pel que es veu, ja està tot arreglat. I amb això ens conformen, o fan veure que ens conformen...

Bany de Sant Joan, merda per tot l'any!

Sí, la imatge que acompanya aquest article és realment lamentable, per no dir patètica. I això que enguany, tal com informaven des de diferents mitjans de comunicació, s’havien eliminat les revetlles, l’endemà era un dia laborable i, a sobre, ves per on, hi havia partit de la selecció espanyola, que si no, que si no… Que si no, què? Doncs senzillament que algunes platges valencianes s’hagueren despertat avui amb unes quantes tones més de fem, i evidentment amb un percentatge encara més elevat de cadàvers etílics vagarejant perduts per l’arena, entre botelles, vòmits, pixeres i merda, moltíssima merda, tanta que no m’estranyaria que d’ací a uns anys algú amb responsabilitat política i amb dos dits de senderi -aspecte prou incompatible-, plantejara la possibilitat de prohibir un despropòsit que s’amaga, com sempre, sota la imatge de Sant Joan. I encara diuen que si és una festa popular, sí clar! Un merder és el que és, un merder com una catedral. Ni popular, ni purificadora, ni res de res. Bany de Sant Joan, salut per tot l’any, això mateix deia el refrany. Només que amb aquest panorama, de bany, no massa. I de salut, ni parlar-ne. Una puta asquerositat! I perdó pel castellanisme però, com diria un il·lustre valencià aficionat als encreuats, qualificar de 'fastigosa' aquesta festa seria massa benèvol, per desgràcia, massa fi. Res més lluny de la meua intenció. De res.

Un any de CAMINS AL SUD

Sagunt va acollir la presentació
més multitudinària i la més emotiva

Un any després de la publicació de Camins al sud per l’editorial Germania (Alzira), torne a aquest costumari en un intent de valorar la irrupció d’un títol qualificat d’arriscat, divertit, entretingut i amb unes dosis d’humor que dilueixen la sensació amarga d’ensenyar valencià en certes zones del país. Perquè el llibre ha rodat. És cert que podria haver-ho fet més, que comparat amb l’activitat que rodeja altres publicacions, algú podria pensar que això no és res, que queda molt per fer. I sí, potser és així, però la cosa ja va bé. Camins al sud ha estat present a Sagunt (Camp de Morvedre), a Llíria (Camp de Túria), a Alzira i Alginet (la Ribera), a Xàtiva (la Costera) i a Crevillent (Baix Vinalopó). I entremig, s’han produït algunes incursions en centres educatius on els alumnes han aprofitat per realitzar preguntes molt d’acord amb la seua perspectiva adolescent. És real el que contes? Per què vas decidir ser professor de valencià? Eixirem de la crisi lingüística algun dia? Per què no escrius en castellà? Preguntes que, en qualsevol cas, han sobrevolat totes i cadascuna de les presentacions i que m’han obligat a respondre amb la màxima sinceritat i honestedat possibles, tractant de no caure en el tòpic. En efecte, Camins al sud retracta una situació real. I tant real, dirien alguns. Però al mateix temps, lamentable. Avui, hi ha alumnes administrativament valencians que no aprenen valencià a escoles i instituts, així de clar. I s’ha de dir, sense pors, perquè és injust, és discriminatori i sobretot, sobretot, és el reflex del que pretenen les altes esferes amb la llengua pròpia d’aquest territori: convertir-la en mer folklore, en una eina sense valor i de segona categoria. Considerant això, és fàcil imaginar-se per què un es converteix en professor de valencià. I no, no té res a veure amb ser masoquista. La resposta és fàcil: perquè m’agrada, simplement, perquè m’encanta ensenyar la llengua en què he crescut i que em serveix per identificar tot el que ens envolta. La crisi lingüística? Bé, supose que la pèrdua de parlants de català al País Valencià va en consonància amb la pèrdua de valors en general, amb la desconnexió amb els orígens del poble i tot això. Tanmateix, és en la mà dels mateixos parlants que hi ha eixides a la situació. Ser lliure, sentir-se lliure, significa fer ús del que un creu convenient i coherent, al marge de menesters polítics i d’embolics administratius. Parlar valencià i ser-ne conscient va en aquesta línia, tant per a bé com per a mal, assumint els costos del pecat. A ningú li pregunten, per exemple, si el castellà eixirà algun dia de la crisi... Com tampoc li pregunten per què escriu en castellà. Ho fa i s’ha acabat. És així de senzill. Perquè li dóna la santa gana! Camins al sud, per tot, m’ha permés ser una miqueta més lliure, expressar en paraules el que vaig sentir en un moment determinat, explorar un camp que afecta més gent de la que em pensava, persones anònimes, amics, alumnes, mestres, professors... I el tema ha suscitat opinions, aquesta és la veritat. Em fa moltíssima il·lusió, per això, que em reclamen en el meu antic institut, allà on va començar a gestar-se tot, on uns nous alumnes ocupen les cadires que jo mateix vaig ocupar un dia, on les noves generacions de valencians hauran de començar a preguntar-se qui som i cap a on anem, conscients de pertànyer a un país que mai no els regalarà res, ni tan sols el fet de parlar la seua llengua materna amb un mínim de dignitat. Continuarà, doncs. El final d’aquesta història encara està per escriure.

El Casal Jaume I de Llíria fou un escenari magnífic
amb gent igualment magnífica

  

Crevillent va acollir Camins al sud
en un ambient casolà, agradable i molt combatiu 






El dinar de presentació fou, senzillament, fabulós,
amb els companys de batalla més fidels

  


La fira del llibre d'Alginet, un esdeveniment
a tenir en compte en pròximes edicions



La visita a l'IES Clot del Moro de Sagunt
em va fer moltíssima il·lusió




A Llíria es viviren moments molt bonics

 



La llibreria Trenta-cinc formiguetes d'Alzira va comptar
amb la presència d'alguns distingits personatges
de la literatura actual i estigué francament bé





















Entrevista a Sergi Durbà al diari Morvedre.info: http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/07/camins-al-sud-naix-amb-la-intencio-de.html

Festes



Les banderoles i l'exaltació dels valors
patriòtics solen convertir-se en un
emblema de les festes patronals

Doncs sí, no deixa de ser una obvietat que, en la seua gran majoria, les festes patronals dels pobles ja no són el que eren i, certament, és dolorós de dir-ho així, tan clar. Perquè és una pena. Mancades de l’esperit unitari que les identificava i de la germanor que presidia els diferents actes programats, avui han esdevingut una perversió repetitiva sense massa sentit, s’han convertit alhora en un tràmit anual que cal fer perquè toca, perquè no hi ha alternativa, perquè entra dins del pressupost municipal, sense grans atractius ni grans novetats: processons, bous, varietats, concerts, discomòbils... I tot a càrrec de l’ajuntament i de l’erari públic, una qüestió sagnant, ja que el resultat sol ser costós i de poca qualitat, amb espectacles sovint allunyats del sentir general. No és així, en canvi, a les poblacions menudes, d’interior, allà on l’emigració ha fet estralls, allà on els veïns que hi viuen durant tot l’any munten i desmunten d’acord amb la voluntat popular, amb el que tenen per costum, xicotets llogarets on s’hi retroben familiars i coneguts dels antics veïns amb l’excusa d’honrar al patró o la patrona. I la diferència és substancial. Encara que els actes puguen ser similars als organitzats pertot arreu, sí que es percep un esperit de familiaritat, i tot plegat resulta un vertader aplec d’antigues amistats disperses pel món, un niu de converses evocadores del passat que pareixen reservar-se per a un encontre festiu que només s’hi dóna una volta a l’any. Moltes famílies, allunyades entre si, també aprofiten aquests aplecs per a reprendre el lligam, per a presentar els nous inquilins dels seus llinatges... I al remat, tot acaba amb un fins a l’any que ve, mostra inequívoca que el sant de torn, en aquest cas, sí que és capaç de reunir el proïsme al voltant d’una bona taula, tot fent oblidar els problemes i les penúries de cadascú, ni que siga per un parell de dies. Perquè tampoc cal massa cosa més. Avui, contràriament, hi ha poblacions que es passen quinze dies honrant al sant que resguarda el poble, o fins i tot més, tot ben disposat a fi de mantenir contents els ànims dels veïns, oblidant l’oferta festiva de la resta de l’any, constant i anodina, però eficaç a ulls del potencial electorat: moros i cristians, falles i altres excuses de diversa consideració. D’alguna manera o altra, tot pareix remetre a la vella dita llatina panem et circus, subtilment reutilitzada pels governants corresponents, que al mateix temps solen sumar-se al cacau per tal de demostrar la seua proximitat amb les arrels populars, reproduint esquemes del passat, confonent identificació amb populisme d’elevada intensitat. Mal assumpte el de les festes patronals quan resulten un acte més d’entre els tants que s’hi programen durant la resta de l’any. Mal camí el d’aquells veïns que piquen l’esquer i contribueixen a perpetuar costums devaluats sense adonar-se que és l’ajuntament qui els convoca i els suporta econòmicament, ignorant que el vertader sentit de tot plegat és el que emana del poble, dels possibles festers que organitzen el sarau i repleguen les voluntats de tots. Són necessàries les festes patronals avui? És tant el fervor festiu als nostres pobles? Hi haurà matisos, naturalment, però és clar que tot pareix indicar que no. Caldria optar, en conseqüència, per enfortir allò que identifica a un poble en tota la seua dimensió, no res més, sense por d’assumir que en alguns casos és molt difícil recuperar aquest detall, perdut en gran part per la banalitat del present i pel meninfotisme imperant. La faena és a llarg termini, costosa i complicada, no sempre grata per qui percep tal necessitat de retrobar els lligams amb el poble, de vegades impossible, cosa que cal assumir amb integritat, sense caure en la nostàlgia. Del contrari, tot esdevé pura rutina, insulsa medicina reparadora perquè no malparlen o no protesten els quatre que veuen aquestes festes com una oportunitat més per a beure, menjar i complir amb la tradició, discutible i desfasada a pesar de tot.

EL MEU NOM NO ÉS IRINA, Xavier Aliaga. Ed. Andana

Doncs sí, ben mirat aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor... Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un element comú que, per regla general, sol enganxar el lector, independentment de la seua edat: el llenguatge fresc, la fluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga, molt versat ja en els capricis del llenguatge i molt versat també en les derives de l’actual literatura catalana feta al País Valencià. El meu nom no és Irina no és la típica novel·leta estúpida i tòpica que sol freqüentar els centres de secundària. Va adreçada a un lector més aviat juvenil, és cert, i supose que és aquesta la raó per la qual es colen alguns missatges subtils al voltant de l’ús de la llengua o la vida en família, difícil i problemàtica en aquest cas. Tanmateix, té un fil narratiu bastant definit i el protagonista és molt interessant. És un jove que somia amb allò que escriu, que fantasieja amb la ciència-ficció i amb la literatura cavalleresca; i que de la mà d’Irina, una nouvinguda russa que aterra al seu institut, s’endinsa en el planeta de l’amor i en els viaranys narratius que li ofereixen autors com ara Tolstoi o Dovstoievski. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat, una constant en les trames que construeix Xavier Aliaga, Vides desafinades, sense anar més lluny. Menció a banda mereix l’edició del llibre, vertaderament atractiva, amb un format de qualitat i una coberta esplèndida que aconsegueix el seu propòsit: fer valer el treball i l'empenta que es necessita per a publicar en català a un territori com el nostre.        

Recreatius

Pot sonar bucòlic, de fet ho és. Avui parlaré de recreatius o, més aviat, del que significaven els recreatius, uns espais desapareguts gairebé per complet dels nostres pobles o transformats en parcs temàtics a les grans capitals, només aptes per a aquesta moderna tribu urbana aixoplugada sota el paraigües de l’última novetat informàtica i que ara és coneguda per una mena de manlleu lingüístic molt concorregut en les noves generacions: freak. Però freak o no, el cas és que de recreatius, altrament dit les maquinetes, no en queden. Majoritàriament han tancat per manca de clients, fonamentalment joves, perquè aquests s’han traslladat als domicilis particulars, allà on guarden tot un arsenal tecnològic que afavoreix la vida sedentària i la comoditat del sofà de casa. Potser, durant un temps, el buit deixat pels recreatius l’ocuparen els cibercafès, reconvertits en locutoris posteriorment, però aquests mai no arribaren a ser el mateix. Els recreatius tenien mala fama, és cert; de fet, eren llocs on sovint s’hi  congregava el més selecte de cada poble, on sempre hi havia una boira espessa de fum i on també s’hi allotjaven paraules vulgars o més pròpies d’un argot, malsonants, en definitiva, o almenys això deien les mares, que no dubtaven a qualificar aquelles sales com a espai de drogats, vici i gentola. I sí, potser alguna cosa d’aquestes tenien, però entremig se’n colaven també algunes altres un tant més sanes, sobretot per als qui ara se situen entre el llindar dels trenta i els quaranta anys. Eren un lloc per a lligar i per a vacil·lar, per a donar-se a conéixer i també per a conéixer gent diversa o amb l’etiqueta de perillosa, per a conviure amb altres maneres de fer, pensar i de parlar, per a aprendre sobre aquest concepte tan tòpic i tan clàssic que pareix estar decaient entre la banalitat del present: la vida. Evidentment, el dels recreatius és un món que ja no hi tornarà. I no cal allargar-se massa en els perquès, són massa evidents. Dit això, no està mai de sobra recordar que fins no fa tant estaven plens, amb moltíssima joventut, com si es tractaren de places públiques on anar a xarrar i a descobrir allò que ningú ensenyava a escola o a la pròpia llar. Símbols d’una època, s’esfumaren amb l’arribada dels nous temps, compassats amb les tendències de les noves generacions, en aquesta etapa virtual on tot és molt més ràpid i més efectiu, però també molt més anònim i més artificial. Sempre hi haurà nostàlgics, a pesar de tot, com és natural.

Guarda-rodes

Hom tendeix a considerar que són un element decoratiu i potser els més recents sí que ho són, però en realitat, els guarda-rodes, que és com es diuen aquestes pedres que se situen a banda i banda de les portasses de les cases de llaurador, tenien una funció determinada. Si més no, servien per protegir i també per guiar les rodes del carro, per evitar, al mateix temps, que qualsevol maniobra brusca o inoportuna provocada per l’espenta de l’haca llançara a perdre el mateix carro, sostingut pels eixos de les rodes; i també els brancals de les portes, algunes d’elles convenientment decorades amb manisetes. De retruc, també se solien col·locar a les cases cantoneres, allí on girar era complicat, tot i que en aquest cas rebien el nom de guardacantons, si fa no fa amb la mateixa funció. Avui, molts d’aquests guarda-rodes o guardacantons han desaparegut atesa la decadència de certes formes i imatges del camp. Els carros, de fet, que eren el principal mitjà de transport fins fa no res, ja formen part dels museus d’etnologia valencians, símbols d’una forma de vida ancestral. Encara així, per tot arreu dels pobles valencians, els pilons guarda-rodes són fàcils de trobar. Alguns romanen tal com eren, austers i senzills, units al discórrer d’unes cases que, per desgràcia, han estat abandonades. Alguns altres, en canvi, s’han perpetuat tot configurant-se com un detall a conservar pels propietaris, que els han restaurat i, en efecte, els han respectat com un element d’ornamentació atacat a la porta. De vegades, fins i tot, els han afegit detalls de caràcter més prompte modernista: fulles, flors...; i també les inicials respectives dels qui habiten, o habitaven, la casa. Perquè també en aspectes tan concrets com aquests, es deixava entreveure la importància de certes famílies, el seu poder, la seua influència, el pes dels seus llinatges... Un costum d’antany, en definitiva, una forma de preservar l’aspecte exterior de la llar que ha caigut en desús i que caldria valorar com a testimoni de l’esplendor i la rutina agrícoles d’aquesta part de la Mediterrània.

No s'aprecia massa bé, però aquest guarda-rodes té la inicial marcada

La mota del nispro

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Arriba la calor i amb ella els fruits saborosos que rematen els nostres menjars, entre ells un de ben conegut en aquest raconet del país: el nyispro, altrament dit nispro, nespre, nyespla o, fins i tot, visparo; de temporada curta i tacte delicat, amb una pell fina que sovint s’hi veu afectada per una mena de fong que alguns denominen taca i alguns altres mota, una bactèria que apareix, sobretot, quan es conjuguen dos factors climàtics, la temperatura més o menys elevada i la humitat de l’ambient. La mota. Una paraula polisèmica que si bé no apareix referida al nispro, per extensió es correspondria amb la definició següent: ‘nus o granet, partícula de fil, de roba, etc, que s’adhereix al vestit o un altre cos’. Tot en justa correspondència amb el substantiu clapa, és a dir, tros que és de color diferent de la resta de la superfície de què forma part. Es podria parlar, per tant, d’un bancal de nispros clapejats o, en tot cas, afectats per la mota. Clar, que de bancals d’aquest fruit en queden pocs, almenys per les comarques centrals de València. I és que a banda d’altres consideracions, els nispro és un fruit delicat, que es bada al menor colp tot adquirint de seguida un aspecte marronenc i poc abellidor. Aquesta és, potser, la causa per la qual avui els nesprers o visparers han quedat arraconats en els marges dels horts, normalment a vora séquia, a l’abast dels passejants que discorren pels camins de camp. Queden, això sí, alguns xicotets tornalls a Sagunt, al terme del qual s’ha creat una varietat local resultat de la combinació entre el nispro japonés i l’argelí. Per a paladars exquisits!