 |
| En plena faena |
El costumari
s’endinsa de nou en el gènere de l’entrevista per tal de conéixer els secrets i
el dia a dia d’un taller de vitralleria, allà on es conjuguen a la perfecció
dos factors en franca decadència al País Valencià: la tradició i la història. De
la mà de Ximo Roca (Alginet, 1978), mestre vitraller i actual propietari, ens
endinsem en les entranyes d’una professió d’antany que lluita per continuar
viva en un present global i farcit d’interrogants.
Company Ximo,
entre d’altres coses et dediques a l’art de la vitralleria. Podries explicar en
què consisteix exactament aquest ofici i també el camí que has hagut de
recórrer per a dedicar-t’hi?
Bé, el camí que he hagut de recórrer no és molt llarg,
els 300 m. que hi ha des de casa fins el taller que mon pare va muntar ara fa
25 anys.... Els vitralls sorgeixen gràcies a l'estil gòtic, que obre o fins i
tot fa desaparéixer els murs de les esglésies i catedrals. Sempre s'havien
emprat els paraments verticals per recrear i explicar els passatges bíblics
mitjançant frescos o pintures, ja que els fidels no sabien llegir. Però en un
aquesta època, els vitralls assumeixen també aquest paper. I alhora serveixen
per a tapar els buits deixats per la desaparició dels murs i també per a
matisar la llum que entra en l'interior dels edificis. Avui s'utilitza
bàsicament la mateixa tècnica, les mateixes eines i els
mateixos materials que
al segle XIV per tal de fer un vitrall, encara que també és cert que hi ha
ferramentes més modernes i igualment vàlides. És clar que l'estil ha anat
canviant al llarg del temps i, a més a més, cada artista té el seu segell.
Nosaltres, per exemple, per resoldre les nostres obres, quasi sempre recorrem a
la tècnica de cinta de coure, que naix al segle XIX de la mà de Tyffanis, tot i
això és molt important conéixer-les totes. El fet que ens dediquem també a
restaurar vitralls ens ha ajudat a tindre un bagatge molt ampli d'altres
èpoques i a saber com treballaven abans.
Pensaves que
algun dia et dedicaries al mateix ofici que ton pare? Què n’opina ell?
La veritat és que no ho pensava i això que sempre ho he
viscut de prop. Vaig començar a vindre cap al taller els estius i també altres
temporades que no tenia escola. I a poc a poc, m’hi vaig integrar. Ara bé, la
meua vida laboral no es redueix només al taller, he tingut la sort de poder fer
altres coses, he treballat a unes drassanes de vaixells de competició, en
equips de vela i en curses de monoplaces, ocupacions que m'han permés viatjar
moltíssim. També he col·laborat en esdeveniments esportius o de moda. Ara ja fa
uns anys que em dedique de ple al taller, encara que mai no l'he deixat de
banda; i puc dir que tot en conjunt ha sigut molt enriquidor i sempre m’ha
ajudat a abordar els treballs des d'altres perspectives. Encara que siguen faenes
molt distintes, sempre hi ha millores que pots aplicar i que mai no t’hagueres
imaginat.
 |
| Pare i fill treballant conjuntament |
Mon pare, encara que de vegades veiem les coses de manera
diferent, pense que està encantat amb el fet que li done continuïtat a la labor
que ell va començar.
Què és necessita
per a fer vitralls?
El més important són els clients, sense ells no en faríem
cap. Una vegada en tenim, ens entrevistem amb ells, visitem la ubicació on
anirà el vitrall i fem uns esbossos de com serà el treball. Sempre en presentem
uns quants abans de triar el que serà elaborat finalment. Les peces són sempre
úniques, de manera que els dissenys que ixen del nostre taller són exclusius i
no es tornen a reproduir en altres llocs.
Normalment, la
gent sol preguntar què és un vitrall i sovint el confon amb una vidriera. És el
mateix? Concretament quin és l’origen d’aquest art?
Home, jo diria que un vitrall i una vidriera són
exactament el mateix, almenys jo use els dos mots indistintament. Altra cosa
ben distinta és un vitraller i un vidrier. Un vidrier seria qualsevol persona
que tracte el vidre com a matèria primera en la seua professió. Ací entrarien
també els bufadors de vidre, per exemple. Mentre que un vitraller seria únicament
i exclusivament aquell que fa vitralls... o vidrieres.
Quin lloc ocupa
la creativitat en la teua tasca diària? Són compatibles la funcionalitat i el
disseny?
La creativitat és molt important, perquè com ja he
apuntat anteriorment totes les obres són ‘one-off’. No hi ha cap model que repetim,
de manera que cal fer treballar les neurones. D'altra banda, els dissenys han
de ser sempre funcionals, del contrari no són bons. Com també ens ocupem de
fabricar els bastidors i estructures portants, no solen haver-hi problemes, ja
que es planteja tot unit des d'un principi per tal que quede ben integrat en el
disseny i funcione de la millor manera.
A més de
vitralls, fas algun altre tipus de treball relacionat amb la restauració?
 |
| Un mosaic hidràulic en procés de restauració |
|
En els darrers anys hem tingut l'oportunitat d'obrir un
mercat paral·lel al dels vitralls. Feia algun temps que ja havíem fet mosaics
pompeians. Són uns mosaics fets amb xicotetes pedres irregulars de vidre
tallades a mà de diferents colors que conformen un dibuix. Des de fa un temps s'ha
despertat un gran interés per recuperar els paviments antics de mosaic de les
cases i pisos valencians, és a dir aquells que fins fa no res se soterraven
sota taulells de gres o parquets. Hi ha d'ells que són hidràulics però els més
apreciats són els Mosaics de Nolla,
de gres porcel·lànic. Com a curiositat podem apuntar que la fàbrica de Nolla, a
Meliana, va ser fundada per Miquel Nolla i Bruixet, el rebesavi de l'actual
alcaldessa de València, Rita Barberà. Com que la fàbrica ja no funciona
actualment, en els treballs de restauració que es mamprenen resulta un tant
difícil trobar peces per tal de restituir les malmeses.
Quins són els
motius pels quals la gent et demana aquesta mena de treballs?
 |
| Mosaic restaurat |
Doncs cadascú tindrà els seus, però en general, la gent
que demana aquests treballs és aquella que sap apreciar el valor de les coses
antigues, que té gust per recuperar-les, per mantenir-les en bon estat, per
gaudir-les.
Què té de
costumista aquest ofici? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes
especialment?
És un ofici que no ha variat massa des del seus orígens
ençà. Les eines principals són les mateixes que es feien servir antigament. La
ruleta per tal de tallar el vidre o les tenalles, per exemple, podran ser ara
més o menys ergonòmiques, però bàsicament són les mateixes, com també les
composicions per tal de fabricar els vidres i els esmalts o grisalles.
D'anècdotes en tenim un sac, però en recorde una
especialment de quan vàrem treballar en la restauració del rosetó de
l'Arxiprestal de Santa Maria de Morella (els Ports). Per tal d'accedir al
finestral i desmuntar-lo, primer havíem de pujar per una escala molt estreta i
despenjar-nos amb arnesos fins una terrassa darrere del rosetó. Un operari que
venia amb nosaltres i que no era massa prim es va quedar una estona a mitjan
escala i no podia anar ni avant ni enrere. Finalment, es va poder relaxar un
poc, va poder eixir i no hagueren de vindre els bombers ni res per l'estil.
Per últim, quin
futur li pronostiques a aquest ofici en un món com el d’avui?
No vaig a enganyar-vos dient que tenim molts encàrrecs,
perquè no és així. De fet, al nostre taller hem arribat a ser cinc o sis treballadors
i ara només en som dos. La situació actual, en aquest sentit, ens afecta.
Tanmateix, considere que no hi ha gaire tallers com el nostre que treballen a
un cert nivell. És clar que l'especialitat s'haurà de mantindre, si no per a
abordar obres noves, sí per a mantindre el patrimoni.
Per a més informació:
