Sens dubte, és aquesta
una novel·la actual, gustosa de llegir, molt susceptible de rebre premis com el
Joanot Martorell, de narrativa àgil i fresca, qualitats sempre ben rebudes pels
potencials lectors, àvids de trobar històries que posen lletra als seus
pensaments d’ahir i d’avui. Vides
desafinades, de Xavier Aliaga, un periodista i escriptor de Xàtiva,
valencià de la Costera, d’escriptura mordaç i depurada, si més no atrevida, amb
paràgrafs interminables que fan les delícies dels qui cerquen noves formes d’expressió
creativa. Una obra molt recomanable, després de tot, amb un conjunt ampli de
personatges capaços de representar i entrellaçar temàtiques tan contemporànies
i atraients com la música independent, el sexe, la maduresa, la violència
masclista, la incomprensió, la solitud i la vida més enllà dels trenta anys,
franja maleïda on molts ens preguntem qui som i cap on anem. Necessitada d’un
lector model encuriosit pels acords de la factoria musical més alternativa o desgraciadament
putejat pel materialisme i la mecànica de les empreses privades, les històries
individuals de Vides desafinades es
van trobant al ritme d’una llarga metàfora de la joventut que s’acaba, tot ben
barrejat pel fum del tabac i les conseqüències d’una crisi que s’albira en l’horitzó.
Amb un final hàbil i ben cosit, és evident que quan la novel·la es consumeix, un
s’enfronta de bell nou a l’etern dilema del lector: quina és la línia que
separa la realitat de la ficció? Arribat a tal punt, és de justícia reconéixer
que l’autor ha aconseguit el que volia, suscitar preguntes i, sobretot, despertar
l’interés pel que ha escrit, senyal inequívoc que la novel·la paga la pena de
ser considerada, això com a mínim.
Sens dubte, és aquesta
una novel·la actual, gustosa de llegir, molt susceptible de rebre premis com el
Joanot Martorell, de narrativa àgil i fresca, qualitats sempre ben rebudes pels
potencials lectors, àvids de trobar històries que posen lletra als seus
pensaments d’ahir i d’avui. Vides
desafinades, de Xavier Aliaga, un periodista i escriptor de Xàtiva,
valencià de la Costera, d’escriptura mordaç i depurada, si més no atrevida, amb
paràgrafs interminables que fan les delícies dels qui cerquen noves formes d’expressió
creativa. Una obra molt recomanable, després de tot, amb un conjunt ampli de
personatges capaços de representar i entrellaçar temàtiques tan contemporànies
i atraients com la música independent, el sexe, la maduresa, la violència
masclista, la incomprensió, la solitud i la vida més enllà dels trenta anys,
franja maleïda on molts ens preguntem qui som i cap on anem. Necessitada d’un
lector model encuriosit pels acords de la factoria musical més alternativa o desgraciadament
putejat pel materialisme i la mecànica de les empreses privades, les històries
individuals de Vides desafinades es
van trobant al ritme d’una llarga metàfora de la joventut que s’acaba, tot ben
barrejat pel fum del tabac i les conseqüències d’una crisi que s’albira en l’horitzó.
Amb un final hàbil i ben cosit, és evident que quan la novel·la es consumeix, un
s’enfronta de bell nou a l’etern dilema del lector: quina és la línia que
separa la realitat de la ficció? Arribat a tal punt, és de justícia reconéixer
que l’autor ha aconseguit el que volia, suscitar preguntes i, sobretot, despertar
l’interés pel que ha escrit, senyal inequívoc que la novel·la paga la pena de
ser considerada, això com a mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada