Fira de Nadal

Ben mirat, el tema de les fires d’atraccions que s’hi munten per Nadal, comença a ser preocupant. Totalment desfasades i mancades de qualsevol criteri que no siga l’econòmic, mostren a hores d’ara unes imatges decadents i molt grotesques que denoten uns símptomes inequívocs d’extinció immediata. I a més a més, cares, molt cares, gairebé impossibles, més encara tenint en compte l’espectacle que donen algunes de les atraccions principals. El tren de la bruixa, per exemple, és ara un passatge tenebrós i interminable, quinze voltes més o menys, on s’hi reparteixen globus amb els quals pegar, pegar, sí, a personatges animats com Dora l’exploradora, Winnie Poh o l’infatigable Micky Mousse. Venga, venga a pegar al culete de Dora, criden des de la taquilla. Això per no parlar de la imatge transgressora de veure un Pare Noel fumant un caliquenyo a l’entrada del túnel per on passa el tren. Increïble. I mentrestant els més menuts van pegant, un poc esglaiats també perquè, de tant en tant, se’ls hi tira aigua o són ofegats amb boira artificial, fum lacrimògen, dirien alguns. Un martiri que costa tres euros en el millor dels casos; o sis, si el pare o la mare hi acompanyen al menut. Nou, si tots dos decideixen pujar-hi per si resulta necessari... Abans, en canvi, costava deu duros, això és cinquanta pessetes, trenta cèntims d’euro, i almenys apareixia i desapareixia una bruixa amb una granera de palma que donava un poc d’emoció a l’assumpte. És cert que també s’havia d’aguantar la cara de gos del personatge que atenia la taquilla, però bé, al cap i a la fi, era més barat i, en certa mesura, més compassat amb l’època. Avui, per això, a les fires es continua fumant. I de quina manera! No és estrany veure taquilles transformades en cendrers ambulants. Com tampoc és estrany veure anuncis de tabac de l’any de Maria Cristina en els anomenats scalextrics per a menuts. Clar que per a scalextrics, els cotxes de xoc, indiscutibles reis de la fira que continuen sent els primers a obrir i els últims a tancar, capaços de combregar al bell mig de la pista les més pintoresques i variades figures mundials del poble corresponent. I amb una música que, en fi, millor deixar-la córrer. Insofrible, certament.