EL SOLATGE DEL TEMPS, Tobies Grimaltos. Ed. Bullent

Un bon exemple de literatura costumista perfectament capaç d’endinsar-nos en els detalls que conformen la nostra identitat col·lectiva i la no tan llunyana vida popular que decora aquest país, és aquest Solatge del temps, un conjunt de records autobiogràfics que el seu autor, Tobies Grimaltos, sap transmetre amb tendresa i unes bones dosis de melangia i sentiments profunds. Episodis breus que ens traslladen a una època on, per exemple, el carrer era el protagonista i la relació entre els diferents estaments del poble oferia estampes de respecte i de relativa fraternitat. Un viatge a una etapa de la vida on la innocència va donant pas a la maduresa i a tot el ventall de dilemes existencials que ens assalten, tard o d’hora, alguna vegada en la vida: la fe, l’amor, la mort... I tot plegat, unes interessants seqüències d’evident riquesa antropològica que demostren el frenètic discórrer del temps i els esdeveniments, com ara el fet de parlar castellà, la caducitat de certs oficis o la magnífica i alhora intrigant perplexitat que suposa eixir del context immediat que ens envolta, València en general, la comarca de La Ribera, més concretament: Un altre d’aquests moments que recorde especialment va tenir lloc quan vaig anar amb ell, la seua nòvia i els seus sogres d’aleshores, a passar uns dies a Manzanera, a la província de Terol. Jo no havia eixit mai de la província de València i em feia una il·lusió enorme ben gran eixir-hi. Recorde que es burlaven de mi. Em deien que si jo em pensava que hi havia alguna porta al límit de la província. Deia que no, que ja sabia que no, però m’imaginava unes portes ben grans de doble fulla, de ferro i amb enreixat, redones a la banda de dalt, com el cancell de les grans mansions que veia de les pel·lícules. (...). En definitiva, un llibre agradable que permet assaborir gran part del suc que fa bategar aquest costumari. Molt recomanable.